Quan Barça i València s'estimaven
No seria gens agosarat, més aviat una mica eufemístic, definir com antipàtiques les relacions entre el FC Barcelona i el València FC. Segurament l'apedregament del tren que tornava els decebuts aficionats culers de Sevilla després de la desfeta contra l'Steaua va ser el punt culminant de les males relacions entre barcelonistes i valencianistes. No dic que tots els que van participar en aquell despropòsit fossin del València, però és evident que la tensa relació viscuda durant anys entre les dues aficions s'emmarcava també en la tensió existent entre la part més cavernícola de la societat valenciana atiada per un anticatalanisme originat en els més obscurs laboratoris polítics de la dreta del país germà. I òbviament, una cosa porta a l'altra, perquè són aquests mateixos sectors els que van aconseguir el control de Mestalla, mentre els més progressistes es refugiaven al modest Llevant. Tot i que darrerament regna una certa calma, aquesta ha estat la realitat de les relacions entre clubs durant anys, si més no en el terreny futbolístic, perquè cal reconèixer que la gent del bàsquet valencianista és molt més plural.
Però no sempre ha estat així. Hi va haver un temps en què les relacions entre l'Ajuntament de València –com a màxima institució del poble valencià atès que no existia l'autogovern– i la Generalitat catalana eren de fraternal col·laboració i solidaritat en la lluita contra el feixisme i la relació entre els dos clubs principals del País Valencià i el Principat eren d'agermanament absolut. Aquests temps van ser els dels difícils anys de la Guerra Civil.
El resultat és història coneguda. La desfeta de la guerra va condemnar els dos territoris dels Països Catalans a la més brutal de les repressions com a darrers baluards del republicanisme i la defensa de la democràcia. Per la part catalana van ser assassinats pels franquistes els dos presidents, a l'inici del cop militar el del Barça, Josep Suñol, i anys més tard el president de la Generalitat, Lluís Companys. I què va passar a València? Aquesta ha estat la gran part amagada de la història, amb un nom propi important: qui va ser president del València FC durant tota la guerra al front d'una gestora, Josep Rodríguez Tortajada. Qui també va ser regidor a l'Ajuntament de la capital valenciana pel Partit Valencianista d'Esquerra no va patir, afortunadament, la mateixa dissort que Suñol, Companys i tants altres republicans, ja que la pena de mort que el franquisme li va imposar després de la guerra no es va executar i li va ser commutada per una llarga pena de presó. Però el que no va poder evitar Rodríguez Tortajada és la condemna a l'oblit. Durant la dictadura, per suposat, però també durant moltes dècades de democràcia. Fins al gener del 2010, en què finalment el València CF va reconèixer la figura de qui va ser el seu tretzè president, després d'una campanya periodística del diari Levante.
Ja hi havia alguns articles periodístics que glosaven la figura del president valencianista en mitjans com El Temps i Vilaweb, i ara s'acaba de publicar un estudi en profunditat amb el títol 1936. València-Barcelona. PVE-ERC. Josep Rodríguez Tortajada, regidor i president del València FC, dels professors Vicent Sampedro i Ricard Camil Torres de la UV. Editat per 3 i 4 amb l'impuls de la Fundació Josep Irla, el llibre analitza les vivències i la trajectòria del personatge i el seu compromís amb la República i les llibertats del País Valencià, sense descartar alguns documents d'enemics del president valencianista que l'acusaven d'orígens dretans i d'oportunista polític. I sobretot, explica com els actes promoguts per Rodríguez Tortajada en aquella dura època van ser el punt culminant de la unió entre catalans i valencians per un ideal comú, agermanats per la política, però també pel futbol.