Amb només 31 anys, el Miniestadi inicia l'adéu i ningú, pel que sembla, plorarà el seu traspàs. D'aquí a quatre dies, qui vulgui veure les promeses s'haurà de desplaçar fins a la ciutat esportiva que du el nom del fundador i les seguirà en un estadi de cabuda per a sis mil espectadors, el mínim que marca la norma professional. Curiós, el fenomen; tan curiós que pocs hi rumien: milions de persones mostren passió desfermada pel primer equip i només centenars s'apropen a gaudir del futur, a conèixer el relleu, a comprovar quin talent es va covant a la cuina. No els motiva ni apostar per aquest o aquell noi. No és cap retret: ha estat així des del primer dia i cap directiva ha superat l'assignatura pendent de portar gent a veure el B, el Condal, l'Atlètic, l'Espanya Industrial, d'implicar la massa social amb l'esdevenidor de l'entitat fet futbolista. Potser, aprofitant l'avinentesa, és hora de donar un parell de tombs a tan peculiar paradoxa. I de passada, ja que hi som, analitzar què passa amb la plantilla entrenada per Eusebio, incapaç de mostrar ni una centèsima part de la capacitat dels seus membres quan juga com a equip. Fins i tot, de fet, no s'assembla gens ni al model dels grans, a l'estil de joc tant en boca.

I ara que cau un estadi que passarà sense pena ni glòria als prestatges de la història, s'anuncien imminents novetats sobre el Camp Nou. O el remodelen o en fan un de nou, vet aquí el dilema plantejat des de la directiva, com si no quedés altra sortida. Per força, apareixen fantasmes del pretèrit, aquells que tothom oblida o no convé recordar perquè entre els estranys trets de caràcter de l'entitat figura un absolut encaparrament en el present, evident limitació d'esperit que obstaculitza aprendre les clares, rotundes lliçons del passat. Si toquessin de peus a terra, ni s'haurien de proposar canviar de seu. Altra cosa serà que els moguin raons no expressades, alienes als autèntics interessos del club. La factura de la mudança des de les Corts, el formidable dèficit que va generar un càlcul errat, fet habitual quan toca aixecar coliseus, va significar el daltabaix conegut com la travessa del desert, per la qual el Barça va trigar quinze anys a guarir la ferida econòmica oberta i va condicionar de manera radical més d'una dècada d'existència. Amb una remodelació a fons, amb adequar l'estadi al segle XXI n'hi ha prou i massa. Sorprèn tant l'eterna realitat del filial com entestar-se amb obres de formidable factura i conseqüències incalculables. Continuem sense debat a fons, sigui amb els nois o el camp. Seguirem, doncs, amb tots els números per anar ensopegant en la mateixa pedra.