La broma és massa fàcil: Joan Collet, un president amb l'aigua al coll; mai millor dit! Però no. En aquest moments, de l'organigrama de tots els càrrecs i responsabilitats de l'Espanyol, el més pelut, el que menys enveja desperta a la gran majoria de periquitos, és el de president. Ja fins i tot abans de prendre'n possessió, Joan Collet no ho ha va tenir, ni ho ha tingut, gens fàcil. La primera prova que ha hagut de passar, i està passant, és demostrar que la influència del seu antecessor (i accionista majoritari) en la pressa de decisions no és primordial. De fet, serà una de les llufes que difícilment es podrà treure de sobre. No sé si van ser proves de foc, però poc va faltar. La baixada de to fins a la desesperació de la trajectòria de l'equip de Mauricio Pochettino i haver d'aguantar els fatxendes oportunistes en la primera junta general segurament li van enfortir el caràcter. La contractació de Javier Aguirre va ser un encert que, dissortadament, no va anar acompanyat d'una bona política d'altes i baixes a la plantilla. Per això mateix ara sembla que es passin angúnies; però aquesta situació es remuntarà, segur. “L'economia, imbècil!”, em dirà més d'un. Doncs, sí. No és fàcil dirigir un club amb un deute que s'ha d'anar refinançant fins a no se sap on i que pesa com una llosa. De quin marge de maniobra disposa l'entitat per poder engrescar els seus socis i seguidors amb una nova perspectiva? Què és això de retreure als directius que hi hagut baixes de socis? Que potser no saben que en temps de penúries totes les entitats amb pagament fix dels socis ho han notat, i ho noten? Crisi econòmica i crisi esportiva sempre han sigut vasos comunicants. Que tothom es posi al cap que, com s'insistia la setmana passada, l'Espanyol és un més dels de baix i no patirà ni més ni menys que els altres disset clubs que competeixen. “És aquest futbol de misèria, imbècil!”