Vuit punts de Charles Ramsdell poc després de començar la segona meitat van eixamplar el resultat fins a un 31-49 favorable al Guipúscoa a la pista del Múrcia. Els locals es van situar a 12 poc abans que acabés el tercer quart, però el cert és que el partit va moure's tota la segona part amb els de Sito Alonso flirtejant amb els 20 punts de marge. Sis minuts abans del final, expliquen les cròniques, nombrosos aficionats locals marxaven cap a casa.

“Aquesta és una lliga en què el Madrid i el Barça jugaran una competició i la resta, una altra.” No hi ha lector que no sentís o llegís una afirmació d'aquest perfil en l'inici de la temporada. Una sentència que neix de la lamentació i que expressa fonamentalment dues idees: d'una banda, que els dos equips de futbol només hauran de baixar de l'autobús per guanyar-se entre ells i, de l'altra, que la igualtat serà el patrimoni dels setze equips restants. Perquè –recorden?–, la Lliga Endesa és aquella en què el nivell mitjà de la competició és més elevat. De la competició.

Així estem i resulta que després de sis jornades i un total de 54 enfrontaments, la meitat d'aquests (27) s'han resolt per una diferència superior als 10 punts, la barrera psicològica que separa el partit del no-partit. Encara més, d'aquests 54 enfrontaments, 12 (un 22% del total) s'han resolt per 20 o més punts i 6 (11%), per 30 o més. I encara més: repassant els resultats dels 27 partits resolts per més de 10 punts trobem que la mitjana ha estat de 21,8 punts favorable al conjunt guanyador. Per contra, només 9 dels 54 partits (16,7%) han acabat amb una possessió –tres o menys punts– de diferència entre el vencedor i el derrotat.

Hi tenen gaire a veure, el Madrid i el Barça, en tot això? Poc. Els dos equips de futbol han estat protagonistes en 12 partits –no s'han enfrontat entre ells– i, d'aquests, només quatre dels blancs i un dels blaugrana s'han resolt per més de 10 punts. És a dir –i aquesta és la dada que ens ha de posar en guàrdia–, que 22 dels 42 partits que s'han jugat fins ara entre equips de la mateixa lliga, un 52% s'han solucionat per més de 10 punts de diferència. Exactament, per una mitjana de 20,4.

Guanyar, jugar bé i esforçar-s'hi; estil, resultat i entrega. L'ordre va a gustos i el desig de l'aficionat pel seu equip pot expressar-se des del que mira endavant quan progressa botant o des del que va a dormir fent desplaçaments laterals. No és necessari que facin la prova, només cal que facin memòria i recordin alguna conversa que algun dia van tenir amb algun aficionat. Què n'esperes del teu equip? “Que guanyi o que jugui bé o totes dues coses. Ara, si res d'això no és possible, com a mínim vull que competeixi.”

Competir és la qüestió en tot això, l'únic punt en què tots els aficionats, els tècnics i els jugadors convergeixen. Siguin quines siguin les circumstàncies i sigui quin sigui el resultat final, si l'equip competeix la consciència reposa. Hi ha hagut gaire competició en aquestes primeres sis jornades en què el 50% dels partits, entre quatre i cinc cada cap de setmana, s'han resolt per un marge de 21,8 punts? –per contextualitzar-ho, la temporada 2009/10, l'última lliga de bàsquet que no va guanyar un equip de futbol, després de sis jornades disputades havien estat un 40% els partits resolts per més de 10 punts, amb una mitjana de +20,7.

S'haurà de veure si aquesta tendència inicial es manté o si, per contra, és només una cosa circumstancial. I estaria bé no perdre-li la pista. Perquè, si el producte que s'ha de vendre per evitar que la paradeta hagi d'abaixar la persiana és una lliga que d'octubre a maig descriu aquest tarannà entre els teòrics iguals, el futur estarà més que fotut. Perquè, per molts punts que s'anotin i per molta creativitat i velocitat i tal i qual i Pascual que hi hagi, una lliga amb equips que durant vuit mesos no competeixen està molt lluny de ser una competició. I si, a més, al final els títols se'ls reparteixen els equips de futbol, després sí que ja no queda res de res.