Una de les coses que més m'ha agradat dels catalans que han anat a l'NBA és que tots, en la seva mesura, hi han anat a jugar. Uns, com els germans Gasol, no només això, sinó que en són estrelles. D'altres, han tingut mala sort amb les lesions, com Raül López, i uns altres, com Rudy i Navarro, han tingut un bon paper però no s'hi han consolidat. El que mai entendré són els joves que van als EUA per estar-se a la banqueta. Et pot passar el primer any per complir el somni. Però després? Un d'aquests és el valencià Víctor Claver. Té 25 anys, està en el millor moment de la seva carrera i hauria de jugar i jugar, però aquest curs només ha participat en tres dels onze partits que han jugat els Trail Blazers. I dels tres partits que ha jugat, sumant tots els minuts, n'ha estat quatre a la pista! No cal dir que les seves estadístiques són un 0. I jo em pregunto: què coi hi fa a l'NBA? Entenc perfectament que un jugador tingui el somni de ser algun dia a l'NBA però a quin preu? Deu guanyar molts diners, segur, però, no està perdent el temps? No seria més feliç a l'ACB? Quin sentit té passar-se tots els partits a la banqueta? Dit això, també vull fer un símil amb la Lliga Endesa. Cada vegada els clubs, per necessitats bàsicament econòmiques –pocs ho fan per filosofia, com la Penya– aposten per jugadors joves. Però la diferència entre els equips grans i els petits és tan gran que n'hi ha que s'han permès el luxe de fer debutar jugadors de 16, 17 i 18 anys. No qüestiono si aquests arribaran a consolidar-se a l'ACB algun dia, però sí que penso que, igual que a l'NBA, no és el mateix ser a l'ACB que jugar a l'ACB. I alguns dels joves que ara treuen el cap en la Lliga Endesa potser seria millor que anessin un any o el temps que fes falta a la LEB, perquè no tots els joves tenen el mateix procés de creixement i adaptació. Ser o jugar: aquesta és la qüestió. Una diferència, per mi, gegant.