Joan Collet i el joc dels titelles
la sospita
que no està a l'altura
del club que representa
Joan Collet va complir el 19 de novembre un any al capdavant de l'Espanyol. Vist amb perspectiva, els moments més crítics de la seva singladura com a president es van produir tot just a l'inici. Una esperpèntica junta d'accionistes el va posar en mode d'alerta màxima sobre l'esquerda social que vivia el club. Una setmana després, havia d'acomiadar Mauricio Pochettino per la riuada de mals resultats. Una sortida dolorosa per la bona relació del mandatari amb l'argentí. El relleu va ser Aguirre. Es va arriscar amb l'aposta pel mexicà, tot i les pressions que va rebre aquells dies per canviar la seva decisió inicial. Només havien passat un grapat de dies, i Collet tenia sobre la taula una esquerda social i una crisi esportiva. La tercera envestida d'aquells dies de fúria va ser l'embargament cautelar d'Hisenda, que va posar contra les cordes el club en el vessant econòmic. El jerarca va salvar aquestes tres pilotes de partit amb un encert notable. L'equip té pau social, com es va poder veure en la darrera junta; va salvar amb comoditat el descens i, tot i la delicada situació econòmica, ha estabilitzat el deute. Malgrat tot el que ha fet (suficient o insuficient ja queda al gust del consumidor) molts segueixen veient Joan Collet com l'encarregat de Dani i Condal, o pitjor encara, com un titella en mans dels amos del club.
Em fa la sensació que faci el que faci sempre hi haurà la sospita que no està a l'altura i si li surt alguna cosa bé serà per casualitat i no per un encert meditat. Potser a alguns els molesta que aquell penyista esbojarrat que cridava des del gol nord de Sarrià amb pur sentiment blanc-i-blau no tingui el pedigrí de les grans famílies; cal recordar que ha passat per tots els escalafons del club i en coneixement transversal pocs li arriben al seu nivell. Joan Collet sap que encara ha de canviar moltes coses dins del club. Les estretors econòmiques li marquen l'agenda, però ha de treballar amb seny i confiar en el seu instint. I una recomanació final, senyor Collet: somrigui més i no caigui en la seriositat encartonada del poder.