L'estat del primer equip del Barça després de l'enèsima aturada FIFA, amb nombroses baixes del nivell de Messi i Valdés, plantejava un seguit d'interrogants. Però el partit de dissabte contra el Granada ha comportat una altra victòria blaugrana que deixa un bon nombre de realitats que cal repassar.

La primera és que Messi va oferir al Camp Nou la tercera Bota d'Or perquè la realitat és que continua sent el millor del món, mal que pesi a aquells que a Madrid viuen en l'especulació permanent per forçar que Cristiano pugi a l'altar dels déus.

La segona realitat és la golejada 4-0 als andalusos, mal que pesi als guardians de l'estil, perquè es veu que guanyar i golejar ja només és important per als anomenats resultadistes.

La tercera constatació, no per òbvia menys important, és que el Barça continua liderant amb fermesa la lliga, mal que pesi al Real i l'Atlético de Madrid, que tot i les seves golejades no aconsegueixen escurçar distàncies. Unes magnífiques trajectòries, especialment la dels colchoneros, que no fan altra cosa que engrandir encara més la magnífica marxa del Barça.

El quart fet objectivable és que el Barça ja no és només un equip de genialitats. Mal que pesi a alguns que entenen el futbol com un espectacle per al lluïment de cracs, aquest és un esport de conjunt. I dissabte el bloc blaugrana va donar tota una lliçó de joc d'equip, amb algunes excepcions en moments en què l'equip es va esfilagarsar excessivament. El Barça va ser fidel a allò que “el talent depèn de la inspiració, però l'esforç depèn de cadascú”. Un concepte que no ha verbalitzat Tata Martino sinó Pep Guardiola.

La cinquena realitat, mal que pesi als estereotipadors, és que Pinto no és un raper amb trenes que fa de porter, sinó un porteràs de total garantia. Alguns comentaris sobre Pinto m'han fet recordar i riure amb el capítol del company Xavi Torres en el llibre Relats Solidaris d'enguany, en què recordava un porter que va triomfar en la Premier al final del segle XIX amb el Sheffield United. Foulke era una bèstia de dos metres i més de 120 quilos de pes, però va fer guanyar al modest equip una lliga i dues copes. La premsa de l'època deia: “La seva obesitat no és cap inconvenient i desfà la idea existent fins ara que deia que l'excés de greix era un handicap per als esportistes.” Caram!, no dic que les trenes de Pinto siguin un equivalent, però ni la seva legítima imatge, ni les seves aficions, ni les seves amistats personals haurien de fer dubtar d'ell. Per als que els fa mandra repassar les seves dades al Celta i al Barça, dissabte Pinto va tornar a demostrar la seva vàlua en una tasca tan difícil com és substituir el millor porter del món.

La sisena fa referència a aquelles veus, tímides però constants, que apuntalen la idea que Iniesta ja no és el que era i fins i tot s'atreveixen a plantejar a cau d'orella que s'hauria de pensar a no fer una renovació massa cara. Doncs mal que els pesi, Iniesta va demostrar que és una realitat i va liderar el partit com el gran crac que és.

Per mi, la setena realitat de la tarda sabàtica (de dissabte, no malpensin) va ser Cesc. El d'Arenys va dir un dia: “Quan Xavi surt al camp cal asseure's, mirar i aprendre'n.” Admiració honesta, però jo diria que quan no hi ha Xavi hi pot ser ell, que no per diferent és pitjor. Mal que pesi als legítimament fidels a l'ordre públic encarnat en Xavi, crec que la creativitat un punt anàrquica de Cesc, alliberat pel Tata de la cotilla guardiolista, també dóna un joc molt profitós al Barça, amb menys previsibilitat i més verticalitat.

La vuitena la va posar al camp la joventut. Mal que pesi als que diuen que la Masia ja no donarà futbolistes com la generació de cracs actuals, afortunadament, Bartra demostra en cada partit que és una realitat que exigeix la titularitat, que en moments difícils hi ha Montoya per cobrir parcel·la, que Sergi Roberto va guanyant minuts i que el Barça continua fent debutar juvenils de 17 anys que poden fer jugades genials com Adama.

La novena evidència de dissabte és que, mal que pesi als múltiples detractors d'Alexis, mantenir que és un mal jugador que no té gol seria faltar a la realitat.

I la desena i última realitat, com la taula dels manaments divins, mal que em pesi a mi, és la constatació que faci el que faci el Barça de Martino continuarà el cansí debat sobre l'estil de joc. I que viurem en la insatisfacció permanent, en espera de l'ensopegada justificadora que, de moment, no arriba. I és que ja ho deia el gran filòsof Albert Camus: “Tot allò que sé amb major certesa sobre la moral i les obligacions dels homes, li dec al futbol.”