Tibau, Masoliver, Fàbregas, Tarragó, Rañé, Pous, Montañés, Savané, etc. Hoquei sobre patins, hoquei sobre herba, waterpolo, futbol platja, tennis, bàsquet... I molts que em deixo i d'altres que sortiran a partir d'ara com els bolets, encara que no plogui. Es tracta de jugadors o exjugadors de diverses disciplines que comparteixen un tret diferencial: s'han manifestat públicament a favor de la independència catalana. Els uns, de manera pública i notòria, amb declaracions. Els altres, renunciant a la selecció espanyola. I un tercer sector amb adhesions a grups organitzats sorgits en els últims temps. N'hi ha, lògicament, que han combinat alguns dels mètodes anteriors. Després de l'estrena del col·lectiu Natació per la Independència aprofitant amb bon criteri el ressò del mundial de Barcelona de l'estiu passat, fa pocs dies va néixer Tennis per la Independència. Un terreny esquerp, el del tennis, però amb base força més catalana de la que es pot desprendre dels grans tornejos, perquè cada cap de setmana es juguen molts partits de costellada amb cervesa posterior de gent que parla català. El cas és que cada vegada hi haurà més esportistes i més col·lectius que sorgiran donant suport al moviment social renascut l'Onze de Setembre del 2011 i incentivat des de Madrid a través de la intolerància.

Doncs bé, l'últim cas és singular perquè es tracta d'un noi nascut el 1978 al Senegal, concretament a Dakar, que es diu Sitapha Taph Savané, té passaport espanyol i juga amb el Joventut de pivot. És un tipus amb el cap ben moblat, seguint els tòpics positius que diuen que els jugadors de bàsquet sempre han tingut un nivell cultural més elevat que els de futbol, i que segurament és veritat. Potser perquè guanyen menys calés? No ho sé. Savané es va pronunciar públicament a favor de la independència de Catalunya afegint-se a un acte de la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC) del Barcelonès Nord.

Buscant al Google, trobo que va jugar al Canàries durant vuit temporades abans d'aterrar a Catalunya i que va ser el capità de l'equip. Quan hi va tornar, ja amb el Joventut, llegeixo, el van rebre amb els braços oberts. És un jugador, per tant, que deixa petjada allà on va, més enllà de la seva qualitat encistellant o rebotant. Esperem que el bàsquet sigui més civilitzat que el futbol i que no el crucifiquin per les pistes espanyoles per la seva adhesió voluntària al moviment sobiranista. A Oleguer, per dir el que pensava i expressar amb llibertat les seves idees més enllà del “cal anar partit a partit i no hi ha enemic petit” el van obligar a deixar la lliga espanyola fastiguejat i a marxar a Holanda, al mític i ara devaluat Ajax, rival per cert demà del Barça. Ell, precisament, era un dels exemples que el tòpic que enalteix els jugadors de bàsquet respecte dels de futbol no sempre es compleix.

Savané va estudiar i jugar en una acadèmia naval dels Estats Units i abans d'arribar a les illes Canàries –primer va jugar al Tenerife– va passar un any al Menorca. Fill de pare i mare compromesos amb la política i els moviments socials, va estudiar català tot just aterrar a casa nostra. El fet que hagi estat abans anys vivint a Canàries amb un alt grau d'identificació, dóna encara més valor al seu gest i afegeix elements de reflexió als obstinats. Ha entès perfectament què passa aquí i per què passa: “La gent no s'aixeca de sobte i vol la independència, és un sentiment madurat.”