Opinió

El periodista i el president nuñista

Un periodista va pontificar que l'Ajax va fer sang del mal moment del Barça

Fa dos dies que vaig a córrer pels camins de Vilablareix amb una cinta al cap, una ampolla d'aigua amb sucre a la cintura i un mocador de roba que m'escampa els mocs d'una galipàndria eterna. L'objectiu és clar: aprofitar el sotrac d'hormones que pateixen els equips durant el mercat d'hivern, i agafar als meus trenta anys l'últim tren per gaudir del futbol d'elit. La meva preparació estava anant a un ritme frenètic, fins i tot podia resseguir una insinuació d'abdominals fermes, quan en un programa esportiu que escolto per marcar el ritme, un periodista va pontificar sense vaselina que l'Ajax havia fet sang del mal moment del Barça. Em vaig aturar i vaig observar el meu voltant. Tot aparentava certa normalitat, però no, els genets de l'apocalipsi podien aparèixer en qualsevol moment amb una fotografia de la consumició matrimonial de Di Stefano, i d'aquesta manera, baixar la persiana d'una història en què sempre perden els poetes. La fi havia de ser imminent, si no, no entenia com un professional que havia passat amb satisfacció el control antidopatge, podia definir la trajectòria del Barça amb negativitat. Va ser llavors quan, enmig del bosc, traient fum tèrmic pel cap, em van venir ganes d'escoltar una conversa entre el periodista de prestigi i el Rosell més nuñista, que parla dels crítics com uns enemics que espargeixen calúmnies per desestabilitzar el club. Dues tergiversacions enfrontades per una realitat inexistent. Diguem la veritat, el Barça té un ritme tropical, al principi fa gràcia, però al cap d'una estona serveix per agafar el son, i sí, avorreix per lineal i és just que es digui, de la mateixa manera que s'ha de reconèixer la fiabilitat de l'equip, apartant el partit de l'Ajax, a l'hora de no encaixar gols i aprofitar les ocasions que té. Després d'haver pontificat, me'n vaig anar a casa, que si em refredo he de dormir al sofà. Però no em queixo, solen ser les nits al menjador les que m'imagino que sóc un fitxatge d'hivern revolucionari, un periodista que malparla de l'equip per entreteniment o un president que no ha buscat mai el significat de la paraula error, i llavors, em sento lleugerament feliç.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Has superat el límit de 5 articles gratuïts d'aquest mes

No sóc subscriptor

Tarifa digital d’El Punt Avui i L’Esportiu

Per
només
48

per un any

Ja sóc subscriptor

Per gaudir dels avantatges has d'activar la teva subscripció facilitant-nos el número de contracte i el NIF o DNI de la subscripció.

Activa la subscripció