És una pèrdua de temps que el govern intenti combatre 13TV i Intereconomía, reductes d'un falangisme sociològic impossible de liquidar si tenim en compte que allò va durar gairebé quaranta anys. Qualsevol gest contra ells des de Catalunya, per molt assenyat que ens pugui semblar, els dóna oxigen, o electricitat si els veiem com una versió moderna d'un Frankenstein parit amb material genètic de José Antonio. Caminen torts i per viure inhalen sobiranisme, catalanisme i qualsevol cosa que s'assembli a l'esquerra tradicional o alternativa per mantenir-se dempeus amb una cara, que si bé durant un temps va semblar monstruosa, ara és una careta deforme que fins fa poc no espantava ni els nens de set anys abans d'anar a dormir.

Els programes i tertúlies (sic) d'esports d'aquests canals també són una caricatura del periodisme esportiu més tronat. Ens ho mirem com un Diario de Patricia friqui, divertit i, certament, addictiu. Però compta, tot i que La Trinca defensava el contrari, la merda de la muntanya, com tota la resta, sí que fa pudor. Però és una caca addictiva i sovint aquests excrements catòdics són droga pura i ens donen una energia extra per anar tirant i pensar que la misèria dels altres és una recompensa moral per a nosaltres, una manera com una altra de suplir els pecats mortals i venials ara que els mossens tenen menys influència que els consells astrològics de Sebastià d'Arbó i els discursos paranormals de l'enyorat Carlos Jesús.

I parlant de religió qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra. El perill no és que aquests mitjans els tinguem localitzats i entre tots plegats en fem befa i comentem les jugades més interessants l'endemà mentre fem el cafè. Hi ha una amenaça soterrada, nascuda a les masmorres de poderosos grups econòmics, que no ha desaparegut, sinó tot el contrari. La bilis que treuen per la boca segons quins personatges, que al principi feien gràcia, està infectant sense que en siguem del tot conscients la gent que abans consideràvem que formava part de la mateixa espècie que nosaltres. En resum, els zombis caminen lliures pel planeta ibèric en tots els sectors: el mediàtic, el polític, el sociològic, el filosòfic, el literari, l'econòmic i, òbviament, l'esportiu. Fins fa poc mai m'havia sentit amenaçat per Pedrerol i la central lechera, figures de cartó pedra que no servien ni per amenitzar una Halloween party a Port Aventura. Els predicadors il·luminats dels mitjans de l'extrema dreta també feien riure. De fet, hi ha grans films de morts vivents amb una vena còmica que s'adiuen perfectament al perfil de Jiménez Losantos. Però ara quan el virus, primer a poc a poc i ara a tota velocitat, ha saltat el cordó sanitari tots estem en perill.

Només fa falta llegir, escoltar i veure el que passa cada dia al nostre voltant per entendre com l'amenaça que fa anys van predir alguns gurus de la fi del món via internet s'ha fet realitat. Que el govern pretengui actuar legalment contra ressuscitats, que lògicament viuen en una dimensió no humana, és un error. L'única solució és alçar una arca de Noè, pujar-hi tots els que estiguem sans i fugir lluny d'aquí, a Escòcia, el Quebec o Saturn.