‘Walking Dead'

És una pèrdua de temps que el govern intenti com­ba­tre 13TV i Intere­co­nomía, reduc­tes d'un falan­gisme sociològic impos­si­ble de liqui­dar si tenim en compte que allò va durar gai­rebé qua­ranta anys. Qual­se­vol gest con­tra ells des de Cata­lu­nya, per molt asse­nyat que ens pugui sem­blar, els dóna oxi­gen, o elec­tri­ci­tat si els veiem com una versió moderna d'un Frankens­tein parit amb mate­rial genètic de José Anto­nio. Cami­nen torts i per viure inha­len sobi­ra­nisme, cata­la­nisme i qual­se­vol cosa que s'assem­bli a l'esquerra tra­di­ci­o­nal o alter­na­tiva per man­te­nir-se dem­peus amb una cara, que si bé durant un temps va sem­blar mons­tru­osa, ara és una careta deforme que fins fa poc no espan­tava ni els nens de set anys abans d'anar a dor­mir.

Els pro­gra­mes i tertúlies (sic) d'esports d'aquests canals també són una cari­ca­tura del peri­o­disme espor­tiu més tro­nat. Ens ho mirem com un Dia­rio de Patri­cia fri­qui, diver­tit i, cer­ta­ment, addic­tiu. Però compta, tot i que La Trinca defen­sava el con­trari, la merda de la mun­ta­nya, com tota la resta, sí que fa pudor. Però és una caca addic­tiva i sovint aquests excre­ments catòdics són droga pura i ens donen una ener­gia extra per anar tirant i pen­sar que la misèria dels altres és una recom­pensa moral per a nosal­tres, una manera com una altra de suplir els pecats mor­tals i veni­als ara que els mos­sens tenen menys influència que els con­sells astrològics de Sebastià d'Arbó i els dis­cur­sos para­nor­mals de l'enyo­rat Car­los Jesús.

I par­lant de religió qui esti­gui lliure de pecat que tiri la pri­mera pedra. El perill no és que aquests mit­jans els tin­guem loca­lit­zats i entre tots ple­gats en fem befa i comen­tem les juga­des més interes­sants l'endemà men­tre fem el cafè. Hi ha una amenaça soter­rada, nas­cuda a les mas­mor­res de pode­ro­sos grups econòmics, que no ha des­a­pa­re­gut, sinó tot el con­trari. La bilis que tre­uen per la boca segons quins per­so­nat­ges, que al prin­cipi feien gràcia, està infec­tant sense que en siguem del tot cons­ci­ents la gent que abans con­si­deràvem que for­mava part de la mateixa espècie que nosal­tres. En resum, els zom­bis cami­nen lliu­res pel pla­neta ibèric en tots els sec­tors: el mediàtic, el polític, el sociològic, el filosòfic, el lite­rari, l'econòmic i, òbvi­a­ment, l'espor­tiu. Fins fa poc mai m'havia sen­tit amenaçat per Pedre­rol i la cen­tral lec­hera, figu­res de cartó pedra que no ser­vien ni per ame­nit­zar una Halloween party a Port Aven­tura. Els pre­di­ca­dors il·lumi­nats dels mit­jans de l'extrema dreta també feien riure. De fet, hi ha grans films de morts vivents amb una vena còmica que s'adi­uen per­fec­ta­ment al per­fil de Jiménez Losan­tos. Però ara quan el virus, pri­mer a poc a poc i ara a tota velo­ci­tat, ha sal­tat el cordó sani­tari tots estem en perill.

Només fa falta lle­gir, escol­tar i veure el que passa cada dia al nos­tre vol­tant per enten­dre com l'amenaça que fa anys van pre­dir alguns gurus de la fi del món via inter­net s'ha fet rea­li­tat. Que el govern pre­ten­gui actuar legal­ment con­tra res­sus­ci­tats, que lògica­ment viuen en una dimensió no humana, és un error. L'única solució és alçar una arca de Noè, pujar-hi tots els que esti­guem sans i fugir lluny d'aquí, a Escòcia, el Que­bec o Saturn.