El Bernabéu ha encetat una campanya salvatge a favor de Cristiano Ronaldo i, quasi per inèrcia, Frank Ribéry ha entrat en el politiqueig assegurant que no necessita gestos de l'afició del Bayern per merèixer la Pilota d'Or. L'espectacle s'ha desplaçat íntegrament a l'escenari mediàtic, de manera despietada, induït per la incompetència o per la poca coherència dels que governen aquest esport i que estan prou còmodes amb el circ que envolta un trofeu absolutament sobredimensionat en els últims anys.

Per bé o per malament, agradi o no el tòpic, el futbol és un esport d'equip. I quan el col·lectiu guanya, el triomf és inqüestionable. Ho faci sota el segell estilístic que ho faci, fins i tot amb errades arbitrals pel mig. La victòria és palpable mentre el reconeixement a un individu a títol individual és absolutament líquid si no va vinculat a una faceta concreta com el de màxim golejador o el de porter menys batut. L'experiència és dilatada i ens diu que posar l'etiqueta de millor futbolista de l'any a algú és complicat. La unanimitat només queda més o menys latent quan apareix una figura tan superlativa com la que ha representat Leo Messi en la memòria recent. Fora d'excepcions, la Pilota d'Or sempre genera debats, acceptacions i desacords tan humans com inevitables. És un premi subjectiu, per molt que aquesta subjectivitat englobi múltiples opinions i amb això hem de conviure.

I com és un premi així, el que no es pot permetre la FIFA és que tot el procés selectiu es converteixi en un camí tèrbol i aleatori. L'última mesura d'allargar el termini de votacions desacredita i desharmonitza el guardó, sigui qui sigui l'afavorit: Cristiano Ronaldo, Ribéry, Pirlo o Messi. Com ho fa també l'historial de seleccionadors i capitans de països remots, llunyans als flaixos de Zuric, que han denunciat públicament que els seus vots han caigut en sac trencat en els últims anys. Sigui veritat o no, la sospita de cara al gran públic és prohibitiva, sobretot perquè qui hi ha al darrere de tot plegat és el màxim organisme del futbol mundial. Fins al 2010 France Football era lliure de fer i desfer a discreció, d'entregar la pilota daurada a Matthias Sammer (1996), Pavel Nedved (2003) i Fabio Cannavaro (2006) per controvertida que fos la decisió. Al final tot és una qüestió de reputació i de prestigi del guardó, però quan aquesta responsabilitat recau sobre la FIFA, la cura ha de ser extrema, perquè una gestió caòtica de tot plegat és una pedra més en el camí d'una organització que avança permanentment sobre la sospita, des del Brasil fins a Qatar passant per Rússia. Trist politiqueig i un cop baix a la credibilitat d'un trofeu ja de per si difícil de calibrar en paràmetres i al qual es dóna més importància de la que potser es mereix. Però és clar, l'espectacle és l'espectacle.