El futbol et sorprèn cada dia. La lesió de Messi ha estat tan llargament comentada que fins i tot s'han escoltat opinions valorant l'aturada de l'argentí com una bona notícia. És clar, com el tram de la competició sembla senzill, millor que Messi descansi i que torni després de festes al cent per cent. Més o menys és el mateix plantejament que alguns han fet després de la derrota del Barcelona a Amsterdam. Com l'equip ja està classificat per als vuitens de final de la lliga de campions, perdre contra l'Ajax és un bon toc d'atenció per a la plantilla. Així espavilaran i començaran a jugar bé i a guanyar títols. Una bestiesa.

Que el 10 no s'entreni amb els seus companys fa baixar el nivell de qualitat de cada sessió. Si un defensa s'enfronta amb l'argentí cada dia, el seu nivell de treball serà tan gran que durant els partits de competició exhibirà unes prestacions difícils de superar per a qualsevol altre davanter. Hi guanya l'equip. Si hi ha Messi, tothom ha d'apujar la intensitat per estar a l'altura. I si a sobre hi ha Xavi, Iniesta, Alves, Cesc, Neymar... tots, la competitivitat quotidiana fa que l'equip augmenti en tots els aspectes. Per tant, la baixa de Messi és una terrible notícia més enllà dels resultats... perquè la derrota de dimarts no hauria de suposar cap maldecap si no hagués despullat l'equip com ho va fer.

S'ha parlat molt de l'actitud i poc de futbol. Que l'equip estigui desganat és greu, però fàcilment corregible; que l'equip es mostri impotent és símptoma de l'existència d'un problema que, d'alta banda, no és nou: el Barça contundent a les àrees, amb Valdés i Messi, ha anat guanyant partits fins a situar-se líder en la lliga i a Europa. Ha concedit espais al rival per generar els propis i, a còpia de cops i talent, ha guanyat els partits; ha fet destacar Alexis o Cesc per sobre de Xavi o Iniesta i s'ha introduït el factor físic al mateix temps que s'ha empobrit el joc posicional dels últims temps. Tot és legítim i tot val si es fa bé.

I aquest és el problema. El Tata, com tothom, es va enamorar del futbol del Barça de Pep Guardiola i es va veure capacitat per millorar alguns detalls (pressió, alternatives a l'atac estàtic, treball defensiu en les pilotes aturades...) del de Tito Vilanova. La realitat, resultats al marge, és que tres mesos després de l'arribada de l'entrenador del Barça, l'equip juga pitjor. La derrota contra l'Ajax ha de servir perquè Martino reaccioni i comenci a liderar el grup. El club, per fer costat al Tata, ha filtrat que en el descans de l'Ajax-Barça el tècnic de Rosario va esbroncar l'equip per fer-lo reaccionar. Potser aquest no és el camí per ensenyar-nos la seva autoritat...

Ha arribat el dia que Martino exerceixi d'entrenador del Barcelona amb total llibertat. Si creu que l'equip ha de córrer, que corri, i si pensa que s'ha d'aturar, que ho faci. Jugar enmig de dues idees despista els jugadors (a Amsterdam, Puyol no sabia si pujar o quedar-se), l'equip (l'autocrítica de Piqué és contundent) i, no cal dir-ho, l'afició. Que ningú, el president Sandro Rosell el primer, digui més que l'equip no ha canviat i que la filosofia és intocable. Ja sabem que tornar al passat és impossible i que el joc està mutant cap a no se sap exactament què. Cal trobar aquesta nova identitat, que el tècnic convenci i que els futbolistes executin. Ara que els resultats acompanyen, és el moment de fer-ho. Seguir així és caminar cap a enlloc.

I dit això, en les coses importants seguim tenim pressa. Més pressa que mai.