El nord-americà Dave Ohlson es va endur, dissabte passat, el premi gros del 31è Festival de Cinema de Muntanya de Torelló amb la pel·lícula K2: siren of the Himalayas, en què il·lustra, en 75 minuts, els intents històrics dels alpinistes per aconseguir pujar la segona muntanya més alta de la Terra. Es tracta d'un vaivé de documentació visual que va deixant el pic més alt del Karakorum exactament com les pedres del mig del Rin, les Lorelei, situades entre Bingen i Coblença, i les roques de la península de Sorrento, al capdavall de la badia de Nàpols, on hi hauria Antemessa, l'illa de les sirenes d'Ulisses.

Intercalant expedicions com la del 1909 del duc dels Abruzzos, Lluís Amadeu de Savoia-Aosta, que va arribar fins a uns endimoniats 6.666 metres, amb ascensions modernes, com la de Gerlinde Kaltenbrunner, que l'agost del 2010 va haver d'avortar l'ascens després que el seu company de cordada, Fredrik Ericsson, s'estavellés en caure de 1.000 metres, la pel·lícula encimbella el llegendari K2 a l'Olimp dels mites.

Passar d'esdevenir l'objectiu d'una carrera alpinística a un paradigma mític només és a l'abast dels colossos que sobrepassen la naturalesa humana per explicar-nos la cosmologia que ens envolta.

Les sirenes, aquells elements femenins que amb l'atracció del cant duien a la perdició els navegants que les escoltaven, no eren –no són– sinó la fabulació del perill d'encantar-nos amb el somieig de l'aigua entre les roques, perquè l'atracció d'allò que ens plau no pot fer-nos ignorar que el plaer és cosa nostra. Si no veuen el film, els recomano Al vertigen, la darrera novel·la de Núria Perpinyà, en què l'alpinisme i l'amor extrems s'enllacen per explicar-nos el mateix: que trepitjar les crestes glaçades dels cims més alts és un esport de risc, no pas per les dificultats d'aclimatació i la falta d'oxigen, sinó pel vertigen de tenir el món als peus com l'ull de poll d'allò que ens falta.