Ja ho tenim aquí. El Barça fa molts mesos que camina fent esses en plena ressaca d'un passat descomunal de tan gloriós. Vivint el moment sense saber ben bé quina és la decisió encertada perquè no pari la festa. No recordo haver sentit ningú que després del KO contra el Chelsea s'apuntés –ni que fos amb resignació– a la teoria del “fin de ciclo” a què es va aferrar la premsa de Madrid. Ni tan sols quan Guardiola va preferir exterioritzar la seva buidor per no parlar clarament de la progressiva buidor de l'equip. Del lògic desgast d'un cicle de victòries extenuant. Qui era el guapo que en aquell moment es podia atrevir a proposar el relleu generacional de qualsevol dels pesos pesants de l'equip. No es va veure cap manifestació de culers suggerint aplicar la via Abidal a jugadors com Puyol i Xavi. O Iniesta. O Messi. Perquè eren déus per a l'afició per tot l'orgull i la felicitat que havien generat; perquè eren intocables per a qualsevol entrenador, ja fos de casa (Tito Vilanova) o de fora (Tata Martino). I perquè, a sobre, eren de casa, de la Masia, i això feia molt més fàcil i popular firmar renovacions fins al 2016 i el 2018, que no fer baixar algun rei del pedestal, donar baixes traumàtiques o firmar un traspàs ple de riscos i incomprensió. Si no ho va fer Tito, encara menys Martino en el seu aterratge al futbol europeu.

El club ha fallat. Entre revolució i evolució, s'entén molt que triés evolucionar amb el continuisme de Tito Vilanova enmig de l'ovació general. Es tractava d'esprémer el cicle, alhora que s'iniciava una transició. Però un any més tard els símptomes d'esgotament eren més clars i la intervenció més urgent. En canvi, la velocitat del club ha estat de cargol. La planificació exigia un jugador per línia i es van conformar amb Neymar. Es van abstenir amb el central i van deixar escapar Thiago. Decisions errònies i falta de lideratge. El club ha perdut un any. O només mig. Però serà difícil exigir ara a Martino el lideratge que el club no ha sabut transmetre ni exercir.