Que torni Messi, però també Martino
Atesa la situació que viu el Barça després de les últimes dues derrotes –i úniques de la temporada– s'obre ara en molts culers la recurrent idea que tornem a estar a les mans de Messi si volem salvar els mobles. Que o bé torna de l'Argentina recuperat i en bona forma com si d'un formidable regal de Reis es tractés o la temporada està perduda perquè la resta de l'equip ja ha estat sentenciat com un electrodomèstic d'aquests que a la primera avaria cal llençar a les escombraries –a ser possible de reciclatge– perquè val més comprar-ne un de nou que reparar l'existent amb peces noves.
I aquest és el gran repte del Barça des del meu humil punt de vista. La reestructuració necessària en un vestidor que en bona part ha integrat el millor Barça de la història i un dels millors equips del planeta, però que hores d'ara necessita reajustaments per la incapacitat de mantenir viu el sistema de joc que l'ha fet gran. Segurament, aquesta és una necessitat que cueja –i s'agreuja temporada a temporada, lògicament– des del darrer curs de Guardiola. El de Santpedor no va afrontar el repte de la renovació del projecte per voluntat pròpia i l'herència que va rebre Tito es va estroncar per motius obvis.
A partir d'aquí, és Tata Martino l'escollit per afrontar la renovació. I crec que ha fet una gran aportació a un projecte que no es fa ni en un mes ni en un any. Perquè per poder gestionar adequadament el canvi de cicle –que no de final de cicle– calia reajustar el sistema de joc de manera que es mantingués la màxima capacitat competitiva de l'equip i això permetés la tranquil·litat necessària per anar fent els canvis de fons. No es tracta de menysprear ni de bon tros aquells jugadors que tanta glòria han donat al barcelonisme ni apartar-los de res. El concepte vaques sagrades em sembla simplement insultant. Però sí que és obvi que els reajustaments en el sistema de joc poden perjudicar alguns grans jugadors. I calia, doncs, buscar els equilibris pertinents en funció de les necessitats de cada partit, encara que fos a costa de més mobilitat de la banqueta i que alguns jugadors emblemàtics massa identificats amb un exclusiu estil de joc de toc no juguin tots els minuts a què estem acostumats. Per mi és molt més arriscat jugar al popularment conegut tiqui-taca amb uns jugadors que ja no disposen de la velocitat i l'energia que requereix tan exigent estil, que desaprofitar algun crac en moments determinats per canviar de sistema buscant la verticalitat i l'eficàcia ofensiva. Perquè més enllà de l'encert en la definició, un equip ha de generar ocasions de gol i en l'aplaudida primera part de San Mamés tot just es va fer un xut entre els tres pals. Potser tocava una altra cosa, diumenge, i fer front amb valentia al vestidor i a un determinat entorn capficat a forçar un estil de joc per al qual l'equip ja no està preparat.
I aquesta és la qüestió. Si Martino tornarà als seus orígens, que han portat el Barça al lideratge de la lliga –no ho oblidem–, o als d'un equip exhaust que ha d'iniciar una nova etapa i deixar de mirar pel retrovisor, per a la qual cosa, reconec, es necessiten un parell de... fitxatges. I mentrestant, esperarem que torni sant Messi.