El còmode arravatament en què ens hem condemnat a dansar és l'escenari d'angles rectes i, per a no pocs desenganyats, la derrota de l'entrenador d'èxit és llegida sempre com un presagi. Àvids de ser els primers a descobrir la sopa d'all, amb l'encenedor en una mà i el bidó de benzina a l'altra, la vida és només una caça d'anomalies que projecten la inajornable arribada de la catàstrofe.

Avui fa set dies el Barça es llevava entre ferum de socarrimat per enfrontar-se amb el Fenerbahçe de Zeljko Obradovic. Acabava de perdre dos partits en la lliga, l'equip de Xavi Pascual, un a Bilbao i un altre a Santiago –aquest darrer per omissió de responsabilitats–. I tot això s'enllaçava amb una anterior derrota al Palau contra un equip francès desconegut que justament aquest vespre rep els blaugrana. Avui fa set dies, entre ferum de socarrimat, el món era una fenomenal anomalia a punt d'explotar, però l'equip, admirable en l'adversitat que la seva deficient actuació havia incitat i que els encenedors i els bidons havien propagat, la va saber apaivagar. Sense titubejos, en menys de 36 hores i contra els turcs i el CAI, dos equips densos en l'argumentació.

Van canviar gaire els plantejaments de l'entrenador del Barça en aquests enfrontaments, respecte al que havia proposat fins aleshores? Entre poc i molt poc. No podia ser d'una altra manera perquè cap guanyador es desvia del seu full de ruta per uns mals resultats al mes de novembre. Adaptats a les particularitats del rival, els jugadors del Barça van sortir amb les mateixes idees de joc que des dels primers entrenaments de pretemporada Pascual els està transmetent. Una d'elles, una de les principals, la de practicar un bàsquet ràpid i de contraatac –“alegre”, com avui agrada tant d'anomenar–. Una idea que ha presidit sempre la pissarra del tècnic de Gavà. Sempre, com en tot entrenador.

Ara bé, del desig a la pràctica, tot i la natural ambició del cap per disposar que tot ocorri sota uns paràmetres òptims d'execució, hi ha aquell espai ingovernable dels detalls. Aquell seguit de petites accions que agafades d'una en una són inofensives però que una rere l'altra són incontrolables. En aquest cas, parlem del rebot.

Fins divendres, el Barça havia jugat set partits de lliga i sis d'Eurolliga i només en tres havia aconseguit deixar el rival per sota de la seva mitjana de rebots d'atac. En els 13 partits jugats, un equip com el Barça havia tingut un control molt deficient del rebot defensiu, d'allò que et permet generar més joc de transició, més bàsquet a camp obert i contra defensa desorganitzada. Concretament, en totes dues competicions, l'equip havia agafat el 67% dels rebots de la pròpia cistella –els paràmetres desitjables se situen per sobre del 70% i els d'un equip com el Barça, amb un aler de 2m04 i pivots de 2m10 i 2m16, haurien de moure's al voltant del 75%–. Pot, l'entrenador, controlar el rebot? Quantes grans defenses es perden, per no agafar el rebot? Quantes situacions de transició i contraatac neixen mortes, per no agafar el rebot?

Contra el Fenerbahçe, el Barça va jugar el primer quart que voldria interpretar en cada partit: 35 punts i 10 assistències. Va fer-ho permetent un únic rebot d'atac als turcs, agafant el 87% dels que va haver-hi a la seva cistella. Desmuntant els d'Obradovic a camp obert, anotant cistelles ràpides i en situació d'avantatge, agafant confiança en cada possessió. El CAI en va prendre nota i només el seu atent balanç defensiu va impedir al Barça la mateixa execució, tot i que al primer quart l'equip va agafar el 90% dels rebots propis i al descans s'hi mantenia –17 en defensa per dos d'ofensius dels aragonesos.

Una execució, un bàsquet que Pascual vol jugar cada dia, que sembla molt senzill, però que sense una concentració adequada és molt difícil. Una atenció particular, la que manté en tensió el jugador l'instant després que el rival hagi llançat a cistella. La que fa que una gran defensa esdevingui perfecta, la que permet escurçar els atacs i fer-los verticals, d'una o dues passades. La que permet el joc que més agrada a jugadors, aficionats i, evidentment, a Xavi Pascual.