Tinc un amic que és mestre català d'escacs i ahir em va respondre via Whatsapp què l'atrapa d'aquest joc de tauler. “És una lluita de càlcul mental entre dues persones. No importa l'edat, ni el sexe, ni les capacitats físiques. Això fa que puguis perdre o guanyar amb qualsevol.” L'esport ciència està d'enhorabona. Té una nova icona mundial. I a diferència dels seus predecessors defuig la imatge d'estudiós obsessiu centrat només en un taulell de 64 quadres, desconnectat de la realitat. Magnus Carlsen és un jove noruec de 22 anys, carismàtic, modern, el primer dels grans campions que ha crescut completament en l'època de les supercomputadores d'escacs. Quan juga és fred i mil·limètric. Minimitza els errors, cansa els rivals. Fora de la competició és imatge de moda, fan de sèries, habitual dels xats. Condicions que l'apropen als joves de la seva generació, que l'allunyen dels estereotips de Karpov, Kasparov i Anand. Amb 5 anys coneixia totes les banderes dels països del món, les seves extensions i capitals. Ja era Gran Mestre amb 13 anys, número 1 del món amb 19 i aquest febrer va arribar als 2.872 punts d'Elo, la puntuació més alta de la història. Carlsen juga per guanyar. El seu ego el porta a arriscar. Fa jugades que no estan en les anàlisis convencionals i obliga els rivals a pensar per si mateixos, els porta a situacions d'incertesa, difícils de resoldre només amb la teoria. En aquest sentit, s'allunya de l'escola soviètica. Estudia poca teoria en comparació amb els seus màxims rivals. Aquest és el seu veritable punt fort. Sabedor de la seva enorme classe porta els rivals per camins poc previsibles. I en situacions de desconcert és qui té més recursos, qui resol millor. Això el fa diferent i únic. L'esport ciència, els escacs, s'han redescobert amb Carlsen. Ha fet un gir més en el camí cap a l'escac i mat. Com el futbol ho va fer amb el Barça de Guardiola tot i que aquest jove noruec és seguidor incondicional del Madrid.