Un dia de malaltia futbolera, o sigui un dia qualsevol, em vaig acostar a la ciutat esportiva Joan Gamper. Estava disposat a viure una jornada maratoniana de futbol de base. Tenia moltes ganes de veure in situ alguns noms propis que un altre afectat pel mateix virus m'havia escrit en un paper. Aquells nens realment eren extraordinaris i altres que no hi figuraven, deixeu-m'ho dir, també. De fet, el talent individual d'aquells infants i també el dels preadolescents i adolescents era molt destacable. El Barça va guanyar tots els partits de la jornada un fet, d'altra banda, habitual: disposa de tants mitjans que el que seria realment estrany és que no fos així. Però de les mil coses que es poden extreure d'aquell dia me'n quedaré una: el gran valor que suposa que els nens tinguin uns models tan meravellosos al Camp Nou: els migcampistes repeteixen la gestualitat de Xavi i Iniesta i els defenses fan de Piqué (més que de Puyol) amb un domini de la sortida de la pilota únic. Pel que fa als davanters no cal dir que tenir Messi és una font d'inspiració permanent. Ens quedem aquí i busquem la reflexió que, evidentment, va molt més enllà de la literatura i de l'observació d'un sol dia.

El geni argentí està modificant la idea inicial del mètode pel que fa a la funció del davanter centre de l'equip. És evident que en qualsevol sistema a l'hora de fer un gol es busca la línia més recta possible fins a la porteria rival. Una passada directa és més útil que fer 25 passades, i això val per als equips d'Helenio Herrera, Johan Cruyff, Bobby Robson, Pep Guardiola i Tata Martino, per posar Barces construïts de manera molt diferent. És clar, davant l'oposició dels rivals, els tècnics busquen la seva fórmula que, evidentment, és variada. Amb Messi, els entrenadors han insistit en atacs pel mig, ja que el paraigua del sistema, la precisió dels passadors i el talent del 10 han acabat ensorrant defenses numantines, guanyant la majoria dels partits i aixecant títols. I com Messi és un exemple, la idea és imitar-lo.

El futbol de base del Barça guanya la majoria dels partits per golejada. El davanter centre dels l'equips benjamí i aleví es fan un fart de golejar després de culminar, generalment, una jugada per la zona central de l'atac: són més ràpids i molt més hàbils que els seus marcadors i marxen amb tanta facilitat que sembla una feina senzilla. Amb els infantils i els cadets ja costa més perquè el físic iguala les forces i amb els juvenils la jugada comença a veure's poc. I, evidentment, es tracta de ciència-ficció quan parlem del Barça B d'Eusebio. Però així i tot, la jugada d'atac pel centre és la més habitual, la més buscada per tots els equips blaugrana. I això és un error perquè de Messi només n'hi ha un.

Quan es parla d'evolució del mètode parlem, per exemple, d'aquests aspectes, de com trencar una defensa poblada entrant per les bandes (per on hi ha menys rivals), com fer enmig d'un atac estàtic les desmarcades per aprofitar la passada des de l'extrem o generar un passadís per al company, quan i per què, etcètera.

Ara no hi ha Messi i el primer equip gairebé no crea perill a la porteria dels rivals, i el Barça B i els juvenils pateixen cada setmana el mateix problema. És clar, no tenen cap Messi i pel mig és per on hi ha defenses per tot arreu. Mans a l'obra. Al Barça li va la vida.

Seguim tenint pressa. Que ningú ho oblidi.