L'equilibri anímic de l'Espanyol contemporani és mou a ritme de vertigen. Un bon resultat dispara l'eufòria i un de dolent sepulta les esperances dels més optimistes. El club blanc-i-blau gravita des de fa massa temps en la nebulosa de la irregularitat. L'últim moment esportiu de calma es va viure en la final de la UEFA de Glasgow, i des de llavors tot han estat alegries frustrades. El periquito de base segueix buscant motius per il·lusionar-se en l'àmbit esportiu i no els acaba de trobar. La irregularitat constant de les darreres jornades hi ajuda poc, com l'economia de guerra que té el club amb el punt d'ancoratge que significa el deute per la construcció de l'estadi. Aquest cap de setmana arriba la copa. Una competició que ha estat aliment d'orgull i motivació per a la parròquia blanc-i-blava. Tota una generació encara té molt present els títols aconseguits el 2000 i el 2006. Dos moments de glòria recents que ara, amb la voracitat infinita dels grans, sembla improbable repetir. La copa era una font de vitamines per a l'Espanyol, però recentment, sobretot en l'edició de fa dos anys, va ser un altre pou de decepció amb l'eliminació contra el Mirandés en els quarts de final. Molts ja degustaven una semifinal contra l'Athletic i fins i tot el premi d'una final, però tot se'n va anar en orris. Un cop més, la fuetada del destí era esquiva amb els blanc-i-blaus. Massa decepcions, massa pessimisme en un entorn necessitat de glòria. L'estadi es buida, (en part motivat per la crisi i els horaris de bojos de la LFP), les il·lusions s'evaporen. La cacofonia del tècnic tampoc ajuda a posar les coses en ordre. Aguirre diu que l'objectiu és la permanència. El president el desdiu reclamant ambició i qualificant d'objectius de mínims la salvació. El mexicà es comporta com una au migratòria en aquest Espanyol. Sap que hi està de pas. Vol salvar el cul i ja va deixant indicis que no continuarà la temporada que ve i des del club també fa la sensació que tampoc s'està per la labor de renovar-lo a final de temporada. I del joc, millor no parlar-ne. Encartonat, previsible i massa conservador.