Helenio Herrera, a qui vam trobar a faltar al llarg de catorze anys, home llest, bregat en mil combats, va definir el Barça com club sentimental i immadur. Avui, hem superat les nostres pors i incerteses. Superació que té molt de mèrit, ja que, des dels primers anys de vida, el club ha hagut de sobreviure en un ambient extern asfixiant: enemics poderosos que volien ensorrar-lo.

A tall d'exemple, el cas d'Àngel Mur, que, com escriu Enric Bañeres a la seva reeixida biografia, per coaccions dels militars no va poder córrer amb els colors blaugrana durant els dos anys dels seu servei militar i això que era en temps de la República. Tampoc cal dir sota els colors de quin club el van obligar a córrer. Impediments per vestir la samarreta del Barça també els van tenir jugadors com ara César i Migueli. És a dir, pals a les rodes i tota mena d'agressions han estat una constant en la història de l'entitat. Són també coses que ajuden a entendre el “més que un club”.

Per tot això, hem arribat l'any 2014 sent un club de referència mundial, per l'amor i la fe de la gent; “tant se val d'on venim si del sud o del nord”.

Ara, esportivament estem en un moment delicat. Calia prendre unes mesures que no s'han pres en el final de l'època de Pep Guardiola i amb Tito Vilanova. Sacsejar la plantilla, i no s'ha fet. En any de mundial i tenint els millors jugadors del món, a l'equip cal estimular-los amb uns competidors que no s'han fixat. Les circumstàncies no han ajudat, però cal tenir coratge per no morir d'èxit. S'han de prendre decisions doloroses, sense por.

El país viu uns moments històrics i ara no és l'hora dels porucs, com ens ho demostra la fermesa amb què la gent està tallant les cadenes amb l'estat que ens parasita. Necessitem un Barça fort perquè ajudi donar visibilitat al país i injecti optimisme en el futur.