El reforç que fa falta
es xuta amb molta tècnica o col·locació però en canvi no de manera franca, apuntant
el forat que sovint deixen les defenses,
i amb molta potència
Aquestes darreres setmanes s'ha parlat molt dels reforços que calen per al Barça, àdhuc en el mercat d'hivern. Si avançar ja el nom del porter que succeirà Valdés; si un central en cas que Puyol no acabi de respondre; si un mig que pugui competir amb Xavi i Iniesta; si un davanter centre clàssic; si, fins i tot, un per línia. Mentre valorava per quina opció podria decantar-me vaig veure el partit València-Osasuna i com el brasiler Jonas feia tres gols amb xuts imparables des de fora, o just al límit, de l'àrea. I em vaig adonar que a can Barça ben bé aquesta modalitat no es dóna, es xuta amb molta tècnica o col·locació, però en canvi no de manera franca, apuntant el forat que sovint deixen les defenses, i amb molta potència. El que més se li pot assemblar són els gols que propina, de tant en tant, Adriano. Només em va faltar que al cap d'uns dies el mestre Rexach, en una tertúlia, digués que trobava a faltar aquest recurs tan sovintejat en la Premier League com en la lliga alemanya: “Un paio”, va dir, d'aquells que venint del darrere claven uns cacaus impressionants. Una alternativa més per a Martino, si disposéssim de l'individu en qüestió. El Madrid en té un, Bale, a més de Cristiano i Di María que acostumen també a utilitzar aquesta arma. El Barça va tenir Gonzalvo III, que xutava així que travessava el mig de camp i no tenia noses al davant. Més tard ho vam veure amb Van Bommel i Touré Yaya. Al planter no sembla que n'hi hagi cap d'aquestes característiques. Veurem si Zubi hi pensarà.
Amb l'Espanyol no es pot fer un paral·lelisme similar. Fa la sensació que amb la gran quantitat de jugadors nous que han incorporat, encara el bombo d'alineacions no ha deixat de rodar. No s'ha definit encara l'onze bàsic i només alguns elements, tres com a molt, semblen fixos. Al llarg de la temporada potser tot plegat s'aclarirà, però no deixa de ser un avantatge: als contraris els és difícil preveure quina serà l'alineació. Saben, això sí, que en la majoria de partits trobaran un conjunt que hi posa ganes, motivat.
Un altre tema és l'avorriment que molts programes esportius produeixen. Orgullosament recalco encara l'avantatge de les edicions en paper, en aquest aspecte, als programes radiofònics i televisius. Quan una cosa no t'interessa, gires full. En canvi, en ràdio i televisió has d'esperar que acabi el que no t'interessa i sobrenedar la publicitat. Com també superar, quan s'acaba el partit, els comentaris, sovint repetits dels que han fet la retransmissió; les declaracions quasi sempre políticament correctes dels protagonistes; les paraules dels dos entrenadors i encara, i menys interessants, les del director esportiu i els directius del club. L'espera d'un bon analista –Pitxi Alonso, Golobart, D'Alessandro, Rexach- es fa esperar i, de vegades, no arriba–. L'altra, que m'ha fet prescindir d'algun programa –encara que potser sóc una excepció ja que, si fan el que fan, és que l'audiència augmenta– és quan es converteix en un club: tots se saluden, fan bromes entre ells, sortegen entrades o altres coses entre els oients, els mateixos conductors fan propaganda d'algun producte comercial i triguen (un dia vaig comptar 40 minuts) a entrar en tema: sovint una tertúlia que interessa només si els participants s'ho valen. De vegades hi va algú que en sap, però li costa fer un discurs fluid i entenedor. Tot, en definitiva, pot anar millorant. Si no queda la solució de sempre, desconnectar o passar a algun altre programa. Com faig amb alguns polítics reiteratius, sense missatge propi, que ja saps el que et diran abans d'obrir boca.