L'esport no ha quedat gens aliè al reconeixement que el món fa aquests dies a Nelson Mandela. Per damunt de fronteres geogràfiques i àmbits sectorials, la figura del líder sud-africà transcendeix com a icona global de la lluita per totes les formes de llibertat i com a bandera de les moltes batalles pendents de guanyar en l'ideal d'esvair diferències entre persones per condició de raça, gènere, origen i classe. Tal com s'afegeix al tribut que Madiba mereix, però, el món de l'esport tampoc s'estalvia una certa sospita que, darrere els actes simbòlics, no hi ha rastre del llegat d'aquest lluitador de justícies. Fa vergonya aliena, per exemple, que es faci per Mandela un minut de silenci a Xàtiva, on fa ben poc el president de l'Olímpic en negava un altre a la memòria de Nil Marín per la condició de català del porter del Girona. Tampoc està òrfena de desigualtat la resposta que les autoritats del Brasil i la FIFA han tingut a la recent violència en la lliga brasilera, afirmant que és impossible que això passi en el mundial. És a dir, pel gran campionat plouran diners per a la seguretat, però per als brasilers en el dia a dia del seu futbol continuarà el perill de morir en un estadi. En contrapunt als mals presagis, també hi ha homenatges que semblen més sincers, com ara els que se li fan des del bàsquet, en què sempre hem vist conviure blancs i negres amb naturalitat. No intento fer diferències entre esports, sinó remarcar que es tracta de predicar amb l'exemple, allò tan tòpic de dir i tan atípic de fer. “Madiba, el món no t'oblidarà”, ha promulgat la UEFA en la Champions. El va oblidar ben aviat, però, qui va fixar la represa del Galatasaray-Juventus a les dues del migdia, fent prevaldre els interessos del poder televisiu i organitzatiu per sobre dels del poble: 50.000 espectadors dimarts al vespre, 20.000 ahir al migdia. Una discriminació que no faria content Mandela ni ningú que el vulgui honorar amb alguna cosa més que una pancarta.