Aquest Barça és com el país que fidelment representa. Complex, divers, i amb una poca autoconfiança que fa federat. Però enganya. Perquè, per sobre de tot, sap tirar endavant malgrat les adversitats. I quan les coses pinten malament, dóna la sorpresa i s'enlaira. Sense un destí gaire clar, amb tots els dubtes del món, però amb la certesa que avançar és l'única opció possible.

Aquesta ha estat la setmana del ressorgiment. Quan pocs creien que la política catalana podia desencallar la situació, una immensa majoria política es va presentar dijous davant el país amb una pregunta i una data per a la consulta que ha de posar en mans dels catalans i les catalanes la decisió sobre el seu futur com a nació. I quan molts veien en el Barça de Tata Martino la davallada definitiva que havia de fer entrar en una crisi total l'equip, els blaugrana han reaccionat per oferir una de les seves millors versions i recuperar la bona ratxa de resultats. Amb l'eclosió d'un Neymar estel·lar que ha marcat cinc gols en aquesta setmana màgica i que ha fet oblidar que el Barça continua amb baixes tan fonamentals com les de Messi i Valdés.

Però més enllà de l'efecte Neymar, que ha demostrat en els últims dos partits per què se l'ha fitxat, la golejada contra el Celtic, però especialment el partit contra el Vila-real, em permet exercir el meu vot personal amb dos inqüestionables “sís”. Un “sí” rotund a Tata Martino. Com vaig plantejar en algun article anterior, trobo fonamental que tornés el Martino de principi de temporada i es desencotillés del fals debat sobre l'estil de joc. L'aposta per un Song, que va fer un bon inici de partit com a titular, però que va trobar dificultats per exercir el domini del mig del camp quan més finesa requeria aquesta tasca, va comportar una bona lectura del tècnic argentí del partit quan el va substituir per un Xavi que va acabar sent el revulsiu final. Una bona gestió del duel també amb l'entrada de Sergi Roberto i reforçant la profunditat amb Pedro. Tot i que no estic d'acord amb la fredor de la grada amb un Cesc que va ser clau en el decisiu segon gol de Neymar i va fer molta feina bruta com a fals 9 contra un Vila-real que sap jugar molt ordenat i va deixar pocs espais.

I el segon “sí” el vull donar a Alexis. El xilè no només està fent una temporada golejadora amb alguna diana tan fonamental com la màgica vaselina que va donar la victòria contra el Real Madrid. Ara, el seu rol és ja fonamental fins i tot quan no marca, com aquesta setmana. Ha passat de ser un jugador discutit perquè no marcava a ser un dels més ovacionats fins i tot sense marcar. El seu compromís en la pressió, la seva mobilitat generant els espais decisius contra un difícil Vila-real, van ser la clau del partit. I, no cal dir-ho, la passada a Neymar, a qui va servir en safata el segon gol, i moltes d'altres mortals de necessitat. Un jugador pacient que ha esclatat quan més necessari era per al Barça.

En tot cas, a Madrid ara ja saben que aquí plantem cara. Que per molt que ens barallem entre nosaltres, i alguns encara estiguin amb el “sí però no”, a l'hora de la veritat tirarem endavant. I que la lliga de futbol, com la del dret a decidir, la lluitem per guanyar-la. Mentre ells van perdent llençols a cada bugada, nosaltres anem sumant. I mentre esperen que ens estavellem, nosaltres anem avançant. És cert que per guanyar aquesta lliga s'haurà de jugar molt bé. Però enlloc està escrit que no ho sapiguem fer. Aquesta setmana n'ha estat un clar exemple. Golejada a Europa i lideratge en la pugna espanyola. I això, malgrat les baixes patides pel camí, que hem de poder recuperar ben aviat. Ves que no sigui que aquest Barça –i aquest país– són més imparables del que alguns es pensen, a Madrid... i a Barcelona. Tot plegat, ho sabrem el 2014.