Els socis del Barça votaran l'any vinent en una consulta cabdal per al futur de l'entitat. La construcció del Camp Nou, un estadi imprescindible per a un Barça gran, va suposar una feixuga càrrega econòmica que va llastrar la marxa esportiva del club.

Havíem de competir amb l'equip del règim franquista, dissenyat per guanyar com fos i treure Espanya de l'aïllament internacional, el Real Madrid. En els anys quaranta, la Delegación Nacional de Deportes imposava la necessitat de construir un estadi nacional, evidentment a Madrid, a la capital, per a tots els espanyols, deien. Era i és l'estadi propietat del Real Madrid. Part dels camions carregats de ciment destinats a les obres del monument franquista, fet per presoners de guerra, del Valle de los Caídos es desviaven en direcció a Chamartín per donar forma a la nova construcció.

L'estadi va donar al Madrid un avantatge que ens abocava, també, a la construcció d'un de nou. Miró-Sans va guanyar per 300 vots de marge les eleccions amb una aposta ferma i decidida per aquesta idea sobre Casajuana, que aplegava els nostàlgics del vell camp de les Corts. El Camp Nou ens va permetre créixer com a club amb un gran augment de socis, l'únic mitjà possible per disputar l'hegemonia al Madrid. Res es podia fer en la manipulació dels estaments arbitrals ni en la federació. El problema, més que el cost de l'obra, va ser l'enorme desviació pressupostària. Les causes no es van aclarir mai, però fan malpensar. Resultat: fracàs esportiu, venda de Luis Suárez i catorze anys sense guanyar una lliga.

Ara, les circumstàncies són molt diferents, però la disjuntiva és la mateixa: ens la juguem. Quan anem a votar, fem-ho amb la intel·ligència i no amb el cor, amb el raonament cartesià i no amb la nostàlgia dels records viscuts. Sí i sí, en tot hem de votar futur. Aquí no hi ha camions.