‘Running slow'
De la mateixa manera que hi ha un moviment slow per al menjar, per a les ciutats i per a la producció d'aliments, seria hora que aparegués un running slow. Un prendre's amb calma córrer, això que ara en diuen running i que abans n'havien dit fúting. No em mirin així, perquè no és gens estrany el que dic. Les paròdies televisives que darrerament apareixen sobre el running m'han fet pensar en la meva pròpia experiència com a corredora popular. Molt popular.
Fa uns sis anys que corro amb regularitat. En aquest temps, no he fet, encara, cap marató ni cap ultratrail. Aquí em volia aturar. No descarto intentar algun dia una cursa d'aquestes més grans. Però observo amb certa perplexitat com d'embalat va el boom del córrer. Tan embalat que potser es desvirtua la gràcia de córrer, com es devia desvirtuar, al seu moment, quan hi va haver el boom de les mountain bike, la gràcia d'anar en bici.
Ara la moda del running incorpora, com a bona moda, totes les disfresses que es posen alguns per córrer. També incorpora un gavadal de lemes facilets i gallinacis sobre la superació personal, la lluita contra un mateix i les fites universals. No tothom ha de fer, ni pot fer de Kilian Jornet. Ni tothom ha de fer ni pot fer, d'un dia per l'altre, grans marques i grans curses trencacames i abismals de dies i dies. En aquest boom, en aquests sis anys que fa que corro, una mitja marató ha passat a semblar xavalla. I en canvi, és bo no oblidar que una mitja marató ja és un sobreesforç per al qual cal estar preparat i a punt.
No critico les fites ni la il·lusió per arribar-hi, ni tampoc les grans curses en paratges embadalidors. El que em sembla insuls i temerari és que alguns converteixin córrer en un vertigen sense sentit, d'anar al límit sense trepitjar els passos previs. És anodí que alguns optin per torturar-se en una acceleració, per posar-se, en cinc segons, de 0 a 298 quilòmetres per hora. Com qui tortura el cos sortint fins a la matinada set dies seguits. No entenc que algú que avui fa la seva primera cursa de 10 quilòmetres, en mig any ja faci una marató. No entenc que algú que mai ha fet esport després es rebenti com un xalat. Córrer no necessàriament ha de ser fer una ultratrail ni tan sols una cursa de competició.
A mi la fita d'una cursa m'ha servit per mantenir el ritme: ras i curt, quan fa fred o vent, sortir a córrer em faria mandra si no fos per la cursa a l'horitzó. Però és bo no descuidar-se del gaudi que és, en si mateix, fer exercici, aquest o un altre, del bé que fa al cos i al cap, de la sensació de fer cau i net. Corre o fes un altre esport, però et trobaràs millor si et bellugues. També si bellugues el cervell. Al febrer faré una mitja marató i, en el meu petit museu de fites íntimes, ja s'activa l'èpica personal. Però la degustació de sensacions superarà, de llarg, qualsevol marca d'estar per casa.