Fem-nos-la nostra
la del dia 30
i deixem-nos estar de si
Cap Verd motiva
o no
De debats cíclics, n'hi ha un munt en tots els àmbits. En futbol, la copa que aquesta setmana resol els setzens de final ens ha permès discutir el sentit de les eliminatòries a doble partit. D'aquí a quatre dies comptats, ens preguntarem si farien bé en la lliga espanyola d'imitar la Premier League i programar jornades per Nadal. I, com cada any, argumentarem si val la pena continuar jugant el partit de la selecció amb aquest model que fa anys que sentim a dir que està caducat.
Si em toqués a mi fer-me càrrec de la promoció del partit contra Cap Verd, no sé si m'atreviria a oferir gaires arguments esportius convincents per mirar d'aconseguir que l'estadi Olímpic Lluís Companys s'ompli el dia 30. El rival és ben poc engrescador. Sí, és veritat que té una classificació prou digna en el rànquing de la FIFA, i segur que hi ha malalts de futbol que en saben moltes coses i que tenen interès a veure'ls de prop. També em crec que els jugadors de Cap Verd es prendran la cita amb motivació, seriositat i ganes de competir, probablement més que una selecció de més renom i recorregut, que té més risc de perdre-hi i fins i tot sortir escaldada d'una visita a un grup de futbolistes de primer nivell. Però que el Cap Verd és un rival que engresca més aviat poc és difícil de negar.
Com gairebé sempre, és la pròpia selecció catalana la que presenta els millors al·licients esportius, i tot indica que Gerard López haurà convençut els millors jugadors del país. Però aquests atractius, sense negar-los, els tenim força gastats. Perquè són jugadors que no parem de veure, setmana rere setmana, i perquè el format del partit de Nadal s'està allargant massa.
Ens queda el caràcter social de l'esdeveniment, i això sí que no ho podem perdre. Perquè precisament és això. Una festa. Un esdeveniment. Per fer-nos sentir, per fer-nos veure, per treure banderes i pancartes i per expressar-nos sense complexos. A molts els farà mandra. N'hi ha que diran que ja tenen superada aquesta fase. Tot el que es faci quedarà lluny de l'èxit de la manifestació de l'11 de Setembre de l'any passat, o de la Via Catalana d'aquest any. Segur. No podem pecar d'excés d'exigència ambicionant omplir l'estadi Olímpic. No és la cita que tots estem esperant amb ànsia des de fa mesos. Però ja que la tenim, mirem d'aprofitar-la. Per poca cosa que ens sembli, és un escenari més on podem expressar les nostres reivindicacions. I ara que per fi el tenim, l'acord per la pregunta i la data de la consulta també pot servir d'impuls per engrescar els que tenen mandra. Al cap i a la fi, les pancartes amb el “sí sí” seran molt més ràpides de fer que el “Catalonia, Europe's next state”.
La societat civil ha estat protagonista del procés manifestant-se de manera massiva, pacífica i carregada d'il·lusió. I, com deixa Xevi Xirgo la setmana passada, ens hem d'anar preparant per tornar a sortir al carrer. Ja m'hi poden comptar. Les vegades que faci falta. I com que no hi ha cap cita més propera, fem-nos més nostra que mai la del dia 30 a Montjuïc. Aprofitant que la tenim muntada, que està tot organitzat i preparat i que, de lloc, n'hi haurà segur. I deixem-nos estar de si Cap Verd motiva o no. La flama de la Via no s'ha apagat de cap manera, encara que alguns ens ho han volgut fer creure. Però estaria bé no concedir-los el plaer de veure quatre gats a l'estadi Olímpic el dia 30.