Costa prendre mides a l'excepcionalitat i per això cal no abaixar la guàrdia davant l'efecte sedant de la seva reiteració.

Ante Tomic és un jugador prodigiós, infreqüent des d'un punt de vista tècnic i que de les actuacions extraordinàries n'ha fet una cosa habitual. Va passar la temporada passada, de manera acusada en la segona meitat de l'exercici. I està passant enguany, encara més completament. Costa prendre mides a l'excepcionalitat i costa veure coses bones a la casa dels senyors perquè és el mínim que se'ls exigeix i perquè, admetem-ho, fa temps que la literatura o és de la tragèdia o no és.

Deu partits de lliga ha jugat fins ara el pivot croat, a raó de 12,4 punts amb un 67% de tirs de camp i un 87% en tirs lliures i 8,1 rebots –és el segon de la competició–. Tot plegat li dóna una valoració de 19,5, la quarta més elevada entre tots els jugadors, estratosfèrica si es té en compte que juga 20,4 minuts. És a dir, 0,955 de valoració per minut. No el supera ni Mirotic, l'aler pivot del Madrid que ho fa tot bé i tot molt bonic i que fa temps que s'està menjant el món, que n'acredita 0,879. Podem donar encara més valor a les actuacions de Tomic veient que amb ell a pista el Barça té un +10,6, dos punts més que el +8,7 de l'equip –Mirotic, si es vol mantenir la comparació, té un 10,3, molt inferior al +22,8 global del Madrid–. El que dèiem, el tarannà de Tomic és excepcional. En la lliga i també en l'Eurolliga, en què baixa sensiblement, però continua a un nivell sensacional: 11,9 punts amb un 60% de 2 i un 68% en tirs lliures i 6,4 rebots per una valoració de 16,3 en 22,5 minuts. Xifres que no poden deixar-nos insensibles només perquè es donin cada dijous o divendres i cada diumenge. Ara bé, es pot guanyar amb Ante Tomic? És el seu perfil, aquest cinc que fixa defenses perquè té la tècnica per guanyar la posició, decisiu en el bàsquet actual? És el pivot que balla dels dos peus, el de la vella escola, un actiu guanyador en el bàsquet modern?

Des que ha arribat al Barça, Tomic no ha parat de créixer. És, per exemple, molt millor jugador amb les mans més enllà de les finalitzacions. En l'ACB dóna 1,6 assistències i en l'Eurolliga, 2,2. I només perd 1,4 i 1,1 pilotes respectivament, una misèria tenint en compte la quantitat de joc que aclapara i l'atenció i contundència defensiva que pateix. I es pot dir que s'ha fet un home en les continuacions, consolidant-les cada dia més decisivament i més ràpidament. Cert que és tou des d'un punt de vista defensiu i que la seva lentitud en els moviments fa que li prenguin rebots que haurien de ser seus –tots dos fets accentuats per les característiques físiques de la gran majoria de jugadors que ha de guardar–. Però qui dóna tot el que dóna ell, dia sí i dia també?

La pregunta s'imposa, però, dèiem, hi ha dubtes que sigui inabordable. Perquè, tant abans quan era al Madrid –per bé que amb un rol menys important– com ara al Barça, els seus equips no han guanyat ni la lliga ni l'Eurolliga. Aquesta és la gran incògnita amb el pivot croat. No per ell, ho hem vist, sinó pel bàsquet que es juga en l'actualitat.

Un bàsquet en què el predomini del joc exterior és total i en què els interiors s'han d'obrir per engrandir un camp que cada dia és més petit. Un joc de sistemes simples en què és necessari que es multipliquin les transicions i la velocitat, en què s'imposa jugar contra defenses desorganitzades perquè si es posicionen difícilment hi ha prou temps i distàncies per jugar un bon atac posicional, ben elaborat i que permeti enfonsar defenses amb el 5. Un bàsquet, aquest, en què fent un cop d'ull als últims campions aquí i a Europa, trobem que han estat (o estan) sent decisius pivots com Kyle Hines, Pero Antic, Mike Batiste, Fran Vázquez, Boniface N'Dong, Marcus Slaughter i el mateix Erazem Lorbek en el play-off del 2012, quan simptomàticament el Barça va donar de baixa en les sèries pel títol Kosta Perovic. Es pot ser campió amb Tomic, com hauria succeït fa set o deu anys?