Més d'un directiu esportiu s'ha queixat públicament del suport econòmic que reben o han rebut obertament d'organismes públics molts clubs sense amagar-se de res ni de ningú. Aquest fet els permetia o permet competir amb avantatge contra la resta d'equips que havien o han de suar de valent per aconseguir recursos. Això no és nou d'ara. Ve de lluny, encara que últimament la crisi econòmica ha tancat l'aixeta de moltes subvencions que han possibilitat en els últims anys fitxatges que mai s'haurien pogut fer i vestir projectes esportius faraònics inimaginables si fem cas als recursos propis.

La situació econòmica i les arques públiques més buides que mai han provocat el tancament irreversible de projectes esportius massa pretensiosos, amb peus de fang i sense un suport social real. Aquest fet repetit en diverses competicions esportives ha vulnerat repetidament les competicions i malgrat les denúncies reiterades, especialment dels que no rebien compensacions econòmiques, mai no s'ha fet res. És públic i notori que els diners s'han passejat per l'handbol i pel bàsquet i han possibilitat projectes que van enlluernar els aficionats i que s'han anat apagant. Organismes públics han aportat diners que han anat directament a l'esport professional amb qualsevol excusa i amb argumentacions ben variades com assegurar que calia promocionar el territori i projectar internacionalment, per exemple, la ciutat que acull un determinat equip o esport.

Es pot entendre i s'entén que les institucions aportin diners per fomentar la pràctica esportiva de formació, però es fa més difícil entendre que aquests diners públics financin projectes professionals que poden ser de curta volada. També és veritat que sap greu que molts projectes esportius que s'han guanyat competir al més alt nivell no puguin continuar per no tenir ni un euro al calaix. Aquesta situació l'han viscut clubs considerats modestos practicant esports considerats modestos i que s'han perdut defensar el que s'havien guanyat per tenir una economia modesta, per dir-ne d'alguna manera.

Un fet és rebre subvencions econòmiques per atendre l'esport de base i un altre, per exemple, és un tracte fiscal a alguns clubs que els permet negociar favorablement la contractació d'esportistes a diferència del que poden fer altres clubs que competiran amb ells en inferioritat de condicions en el moment de formalitzar un contracte o rebre préstecs o avals que difícilment es poden retornar, enmig de deutes que els clubs esportius no saben com els podran pagar per afrontar pagaments dels seus esportistes. Si ja pensem en grans inversions i en beneficis econòmics, les requalificacions urbanístiques ajuden i molt. Han estalviat més d'un maldecap a l'hora que han permès girar full i oblidar-se dels deutes.

El que ara la Comissió Europea argumenta és que li sembla que hi ha hagut ajuts il·legals de l'Estat espanyol a alguns clubs de futbol de la lliga espanyola. Probablement, si preguntessin una mica més trobarien indicis d'ajudes a d'altres esports. Algunes de molt justificades. D'altres han servit per engreixar projectes esportius que els ha permès, en alguns casos, competir amb avantatge. Alguns organismes públics han estat generosos en projectes que avui ja són història o ara els costa sobreviure. I amb tot això aviat tornarem a sentir a parlar de la fiscalització dels clubs esportius catalans de formació. Tampoc no serà cap novetat.