Que el bàsquet està en un moment delicat és una realitat, però el que queda palès cada dia més és que l'ACB està dividida. El conflicte d'interessos és absolut i el dia en què l'ACB havia de decidir qui era el seu nou director general –una decisió que tothom sap que arriba tardíssim perquè la competició es troba ja en la jornada 10 i fa temps que s'haurien d'haver decidit moltes coses– es va tornar a veure una divisió com si es tractés d'una entitat veïnal. El conflicte històric que hi ha hagut entre el Madrid i el Barça, ara sembla que ja és un conflicte de fronteres. Tot això en una època en què les fronteres són a l'ordre del dia. Sempre que hi ha hagut una decisió a l'ACB, en general, el Barça deia blanc i el Madrid, negre. Quasi sempre. Menys quan, per exemple, es decidien coses de l'Eurolliga, en què anaven a l'una. Ara, però, la guerra entre el Madrid i el Barça ha passat a ser una guerra entre Madrid i Catalunya. Els equips catalans (FC Barcelona, Fiatc Joventut i La Bruixa d'Or Manresa) van a l'una. I al seu costat, un gros d'equips, però, no la majoria. Encara hi ha el Madrid a l'altre costat. Hi havia tres candidats a director general: Albert Soler, Josep Maria Farràs i Fernando Arcega. Arcega va renunciar en considerar que 150.000 euros de sou és poc (no sap l'època en què vivim ni com està l'ACB). Quedaven dues opcions: Soler i Farràs i com que el Madrid no en tenia cap de seu –la seva opció era Alfonso López, (ex-Endesa), però va criticar per error el Barça en un tuit i hi va haver de renunciar– va enfonsar la decisió. Ahir es va dir que ara hi ha un període reflexió fins al 20 de gener. Un període de més d'un mes! Déu ni do quina manera de reflexionar. El que hi ha darrere de tot plegat és també la por i els fantasmes que ja fa temps que planen pel carrer Iradier –on hi ha la seu de l'ACB– que una part dels equips ACB liderats pel Madrid vol que la seu de la competició estigui a la capital d'Espanya en lloc d'estar a Catalunya. El Madrid ni menja ni deixa menjar. Com sempre.