No ens volen
El futbol és un bon reflex dels espanyol envers Catalunya. Ens volen com a ciutadans de segona. El Tribunal Constitucional es carrega l'Estatut tot adduint motius calcats als que accepta en altres comunitats i el govern estatal rebutja compensar Catalunya per l'impost a la banca tal com fa amb altres. De la mateixa manera, l'Espanya oficial futbolística no accepta que el Barça disputi els títols al Real Madrid. Ho calumnien tot per fer mal, que els nostres jugadors s'afartin de tanta porqueria; tot sigui dit, porqueria que els llancen amb total impunitat.
Ara és Messi; abans, Kubala, Cruyff o Maradona. De Kubala, la campanya estatal fou sota el lema “En este país no queremos comunistas”; era igual que el jugador s'hagués fugat del teló d'acer. De Cruyff, l'afany destructiu va portar el diari Pueblo, portaveu del Sindicat Vertical franquista, a titular a tota portada “Por fin un español tuvo c...” el dia que el jugador de l'Athletic, Ángel María Villar, sempitern president de la Federació Espanyola, va tombar Cruyff d'un cop de puny a San Mamés. Aquell dia, la fàbrica més gran de l'Estat, la Seat, feia vaga general de tots els treballadors. De Maradona, cal recordar Clemente i la violència emprada contra l'astre argentí. Penso que no cal recordar el mafiós cas Di Stefano.
Aquell conspicu representant de la caverna la va encertar quan va escriure allò tan terrorífic de “por lo civil o por la criminal”. És el que han fet i fan de dia, de nit o amb traïdoria. Voldrien empresonar el president Artur Mas i ara pregunten si cal tancar a la garjola Leo Messi. No poden amb les quatre Pilotes d'Or de millor jugador de la història.
O és ingenu, babau o ple d'espanyolisme vergonyant que algú es flagel·li acusant que fem victimisme. Sort que som a Europa, si no, no vull ni imaginar-m'ho.