Anava a escriure aquest article sobre l'emparellament que ha tocat al Barça en la Champions. Volia escriure sobre la por, l'aclaparament, el desfici que s'havia instal·lat a can Barça en saber que es jugaria les garrofes amb el Manchester City. De tots els que podien tocar era el més dur, sí. Però vaig pensar que era exagerat aquest pànic tenallador que s'havia estès. Jo volia escriure que encara quedaven dos mesos de futbol, a l'espera de més bon futbol del conjunt, de més creixement de Neymar, de retorn del millor del món, el totpoderós, inigualable i insuperable Messi (Com es veurà més endavant, són adjectius sense sorna). Em delectava imaginant que d'aquí a dos mesos qui sap quins serien els futbolistes forts i puntals de l'equip: potser Bartra seria reconegut com el central més en forma, potser Sergi Roberto seria l'equilibri necessari en aquesta hipotètica transició de joc que busca l'equip... Potser l'efecte asado del Tata Martino hauria fet encara més arrels i hauria acabat de compactar el grup, convertit en un xurrasco infal·lible.

Per poder escriure tot això, ja m'havia preparat quatre estadístiques. He de reconèixer que les paraules de l'entrenador del Manchester City, Manuel Pellegrini, em van molestar. L'entrenador perfecte per a equips que sempre es queden amb la mel als llavis, sense fer l'últim pas –i que segueixi així– va dir que el Barça actual ja no era el mateix que el de fa dos anys. El vaig trobar agosarat i desafortunat. On era, vostè, fa dos anys, senyor Pellegrini? Vostè es trobava en un Màlaga irreal, inflat sols a cop de talonari, caient a les portes de la semifinal de Champions. També em van venir ganes de recordar que aquesta temporada el City, aquell que ha guanyat al Bayern de Guardiola, també ha estat capaç de perdre amb l'Aston Vila i el Chelsea en la lliga, i ha empatat amb el Southampton i l'Stoke City. Tot això volia escriure, com per fer una desfogada, que ja n'hi ha prou de tanta i tanta por, que estem parlant del Barça...Tot això s'ho pot emportar el vent d'aquí a dos mesos, però ningú ens hauria de treure el gaudi d'un partidàs com aquest, pensava...

En tot això confiava fins que arriba el cop de puny a la taula. Carregat de raó, Messi parla clar i (quasi) català davant l'enèsima pixada fora de test d'un directiu del Barça, ara en Javier Faus. Messi, erigit en veu del vestidor; Messi, el millor del món; Messi, futur capità del Barça, diu les coses pel seu nom i ens recorda una por més gran, molt més gran que jugar contra un club armat de petrodòlars: la por de la històrica fragilitat institucional del Barça; la por del pitjor enemic, que torna a estar a dins, repapat a la sala de juntes; la por de mirar, altra vegada, les coses en petit; la por d'avançar d'esma, només a miques, carretejant la mediocritat. Messi, perdona'ls, no saben el que fan. Nosaltres esperem el teu futbol amb candeletes i nosaltres et volem fort pel City.