Anava a escriure aquest arti­cle sobre l'empa­re­lla­ment que ha tocat al Barça en la Cham­pi­ons. Volia escriure sobre la por, l'acla­pa­ra­ment, el des­fici que s'havia ins­tal·lat a can Barça en saber que es juga­ria les gar­ro­fes amb el Manc­hes­ter City. De tots els que podien tocar era el més dur, sí. Però vaig pen­sar que era exa­ge­rat aquest pànic tena­lla­dor que s'havia estès. Jo volia escriure que encara que­da­ven dos mesos de fut­bol, a l'espera de més bon fut­bol del con­junt, de més crei­xe­ment de Ney­mar, de retorn del millor del món, el tot­po­derós, ini­gua­la­ble i insu­pe­ra­ble Messi (Com es veurà més enda­vant, són adjec­tius sense sorna). Em delec­tava ima­gi­nant que d'aquí a dos mesos qui sap quins serien els fut­bo­lis­tes forts i pun­tals de l'equip: pot­ser Bar­tra seria reco­ne­gut com el cen­tral més en forma, pot­ser Sergi Roberto seria l'equi­li­bri neces­sari en aquesta hipotètica tran­sició de joc que busca l'equip... Pot­ser l'efecte asado del Tata Mar­tino hau­ria fet encara més arrels i hau­ria aca­bat de com­pac­tar el grup, con­ver­tit en un xur­rasco infal·lible.

Per poder escriure tot això, ja m'havia pre­pa­rat qua­tre estadísti­ques. He de reconèixer que les parau­les de l'entre­na­dor del Manc­hes­ter City, Manuel Pelle­grini, em van moles­tar. L'entre­na­dor per­fecte per a equips que sem­pre es que­den amb la mel als lla­vis, sense fer l'últim pas –i que segueixi així– va dir que el Barça actual ja no era el mateix que el de fa dos anys. El vaig tro­bar ago­sa­rat i des­a­for­tu­nat. On era, vostè, fa dos anys, senyor Pelle­grini? Vostè es tro­bava en un Màlaga irreal, inflat sols a cop de talo­nari, caient a les por­tes de la semi­fi­nal de Cham­pi­ons. També em van venir ganes de recor­dar que aquesta tem­po­rada el City, aquell que ha gua­nyat al Bayern de Guar­di­ola, també ha estat capaç de per­dre amb l'Aston Vila i el Chel­sea en la lliga, i ha empa­tat amb el Sout­hamp­ton i l'Stoke City. Tot això volia escriure, com per fer una des­fo­gada, que ja n'hi ha prou de tanta i tanta por, que estem par­lant del Barça...Tot això s'ho pot empor­tar el vent d'aquí a dos mesos, però ningú ens hau­ria de treure el gaudi d'un par­tidàs com aquest, pen­sava...

En tot això con­fi­ava fins que arriba el cop de puny a la taula. Car­re­gat de raó, Messi parla clar i (quasi) català davant l'enèsima pixada fora de test d'un direc­tiu del Barça, ara en Javier Faus. Messi, eri­git en veu del ves­ti­dor; Messi, el millor del món; Messi, futur capità del Barça, diu les coses pel seu nom i ens recorda una por més gran, molt més gran que jugar con­tra un club armat de petrodòlars: la por de la històrica fra­gi­li­tat ins­ti­tu­ci­o­nal del Barça; la por del pit­jor ene­mic, que torna a estar a dins, repa­pat a la sala de jun­tes; la por de mirar, altra vegada, les coses en petit; la por d'avançar d'esma, només a miques, car­re­te­jant la medi­o­cri­tat. Messi, per­dona'ls, no saben el que fan. Nosal­tres espe­rem el teu fut­bol amb can­de­le­tes i nosal­tres et volem fort pel City.