Viure perillosament
El Barça ha tocat ja l'Olimp dels déus amb la mà. D'això no en queda dubte. Ha batut tots els rècords després de guanyar-ho tot. Els sis trofeus d'un mateix any, va aconseguir. Una fita que ni el totpoderós Bayern de Munic ha pogut igualar després de guanyar el mundial de clubs aquest cap de setmana, ja que no es va poder endur-se la supercopa. Per cert, un mundial que s'ha adjudicat amb Guardiola a la banqueta, l'artífex d'aquells grans èxits blaugrana, la qual cosa ens ha de provocar orgull pel fet que un tècnic català sigui el primer que guanya tres cops el mundial de clubs.
Però tornem al Barça, al qual, després d'assolir l'excel·lència entre els millors, sembla que l'única opció que li queda és viure perillosament per trobar motivació. El partit d'ahir a Getafe n'és un clar exemple. Els de Martino es van presentar a la ciutat madrilenya sabent que es jugaven el lideratge, després que l'Atlético hagués fet la seva feina. De fet, tot el barcelonisme tenia molt clar que el que es jugava al Coliseum Alfonso Pérez era quelcom més que caure per primer cop aquesta temporada a la segona posició. Perquè perdre aquest lideratge no podia fer altra cosa que remoure les tèrboles aigües que inunden l'entorn blaugrana, provocant una inestabilitat de conseqüències impredictibles. A més, els blaugrana eren conscients de les seves debilitats en un partit tan vital que van haver d'afrontar sense Messi, Neymar, Xavi o Valdés. Per això, només des d'aquesta voluntat de viure i fer-nos viure al límit puc donar explicació als nefastos primers vint minuts del Barça. O no eren conscients del que podria haver provocat una derrota humiliant com la que es va entreveure en els primers minuts de partit, o resulta poc explicable que l'equip sortís a jugar amb una desorientació negligent, una passivitat indignant i algunes actuacions nefastes a què estem poc acostumats, com és el cas de Busquets. Enmig d'aquest desori només faltava l'encert del Getafe, tot i que tampoc demostrava que fos un rival excessivament perillós. Els gols d'Escudero i Lisandro van semblar una llosa d'aquelles que t'enfonsen al fons de l'oceà per acabar ofegat.
Però, afortunadament, Pedro havia practicat submarinisme aquesta setmana i el capbusseig entre els taurons de l'Aquàrium li va servir per mentalitzar-se que calia posar-hi el mateix nivell de coratge per fer emergir l'equip. En una demostració de força, el canari va marcar un primer gol que va esperonar l'equip com una galleda d'aigua que et fa despertar. El mateix Pedro va completar la remuntada en la primera part amb un hat-trick, ben acompanyat ofensivament pel ben tornat Alba i ben falcat el mig camp amb Iniesta i un Busquets que va recuperar el nord. Si a això hi afegim una magnífica lliçó tàctica de Martino en una segona part ben jugada, dominant el joc i els temps del partit, fins a trobar el moment per rematar la feina amb dos gols de Cesc, amb la participació del mateix Pedro, el resultat final és de nota. Una golejada que permet mantenir el lideratge, encara que amb l'alè de l'Atlético al clatell, i ha de permetre gaudir del parèntesi nadalenc amb tranquil·litat i esperança, sobretot si tenim en compte que l'equip ha aguantat en la pitjor situació i ara ja toca anar recomponent la plantilla amb la recuperació d'efectius clau.
Entre ells, i sobretot, l'esperat retorn de Messi. Un altre cas de l'afició que s'estén a can Barça de jugar amb foc. Com es pot explicar sinó la lleugeresa de les declaracions de tot un vicepresident sobre el millor jugador del món? Encara menys si es fan en un moment especialment delicat, amb el crac blaugrana en la diana d'una campanya de desprestigi brutal per part de la Brunete mediàtica madrilenya, que no s'està d'utilitzar tots els instruments de l'Estat, incloent-hi la Guàrdia Civil. O no és jugar amb foc el guerracivilisme existent en el barcelonisme que, enmig d'aquesta campanya brutal, comporta que un soci que fa quatre dies va presentar una frustrada moció de censura ara utilitzi ni més ni menys que l'Audiencia Nacional per burxar la presidència del club, amb el fitxatge de Neymar com a punta de llança? I esperem que el pròxim debat, després de festes, sobre el futur del Camp Nou no suposi més llenya al foc. De moment, el barcelonisme es menjarà els torrons amb el lideratge de la lliga i en espera d'un decisiu partit contra l'Atlético i del difícil compromís de la Champions contra el City. Però que l'equip reflexioni sobre els primers vint minuts d'ahir i el barcelonisme sobre els incendis que va generant. Perquè ja se sap que qui juga amb foc al final s'acaba cremant. Bon Nadal!