Com que els Reis Mags se'n van oblidar l'any passat, hi tornarem a insistir. Som-hi doncs! Més enllà de la salut i la pau per a tothom, estimats, només voldria demanar-vos dues coses, ja sé que difícils, però com que són importants les escriuré a la carta.

La primera té a veure amb el meu ofici. Com que sóc periodista, o això intento perquè cada vegada és més complicat, parlarem de periodisme. La meva sensació, potser equivocada, és que és una professió molt malalta, quasi tocada de mort. El meu Mestre, així en majúscules, José María Campos, té la sort que ja s'ha jubilat. Ho veu des de fora i sovint es posa les mans al cap. Els pocs referents que ens queden encara en actiu (no els anomeno per no afegir problemes), se les hi posen cada dia. El poder d'avui –i el de tota la vida– vol fer callar miserablement aquells que volen exercir els seus drets i les seves obligacions vers la ciutadania. L'essència del periodisme és qüestionar-s'ho tot, i cap democràcia, cap, és plena sense el periodisme lliure. Però qui mana, ja se sap, prefereix la cadira a la decència i a base de misèries troba aliats. On? Entre d'altres llocs també en els mateixos mitjans de comunicació que, és clar, tenen uns directius doblement pressionats: d'una banda, preocupats per trobar bons continguts periodístics, i d'una altra banda, per arribar a final de mes. Lamentablement massa vegades una qüestió va directament lligada a l'altra fins a prostituir el procés.

En aquest sentit trobo molt trist el periodisme servil que cedeix a base de facilitats, és a dir, de fer cada dia la trucada a l'oficialitat i publicitar les necessitats. Acaba sent tan llefiscós que el mateix poder el menysprea i s'acaba oblidant de les promeses exclusives. El periodisme perd la dignitat i el ciutadà el rebutja. Però encara trobo més indecent el sector que, esclau de la nòmina o no, viu de genolls. S'ha equivocat de professió i, a més, la desprestigia. Per culpa de tots plegats, avui el periodisme està en lluita, amb excel·lents companys a l'atur i d'altres batallant per la supervivència. Fa mal de panxa veure que els joves que surten de la universitat reben en períodes de beca en els mitjans classes d'oficinisme del periodisme, i no pas lliçons d'ofici. El periodisme, avui, ha canviat el rigor per l'espectacle. Als mitjans, els més veterans són apartats perquè ja fa temps que els directius van rebutjar el periodisme de trajectòria, lliure i de talent. És més còmode no tenir problemes amb el poder. Dures més a la cadira. Ja gairebé no queden professionals de carrer, els de tota la vida, i a base de castrar idees a les redaccions cada vegada es parla amb menys fonts. Amb la trucada que dèiem abans la feina es considera feta.

El 2014 tenim una altra oportunitat tot esperant no haver fet tard. Com que això no és blanc o negre, segur que hi ha mil punts de vista, tots respectables, un altre element –aquest del respecte– cada vegada menys valorat. El nivell d'acceptació de la crítica de qui mana és tan baix que tornem a iniciar el procés: fer callar el que parla, el feble a base de crits i el poderós a base de tallar colls. Només els responsables periodístics dignes pateixen la pressió del poder defensant la seva professió, els seus professionals i els ciutadans que consumeixen informació. Però ni tan sols això és sinònim d'aconseguir els seus objectius.

Enmig de tanta vergonya i sense voler dir que és l'únic –perquè mentiria– voldria felicitar a EL 9 per la valentia de cada dia, per la seva trajectòria en línia recta des del primer dia, des del convenciment que la censura no condueix enlloc, i per la dignitat que li ha fet perdre contractes publicitaris a canvi de publicar veritats. Un any més, des de la independència que ens concedeix la direcció del diari als opinadors, els meus respectes i la meva admiració. Enveja sana.

I el segon desig per al 2014, també una qüestió de llibertats, ara de país. No cal insistir. Una setmana més, tenim pressa.

Bones festes per a tothom!