Després de gai­rebé mitja lliga, ningú ja no s'atre­veix a dir que l'Atlético de Madrid defa­llirà i que la com­pe­tició és cosa de dos, del Barça i del Madrid. Els d'El Cholo Sime­one han demos­trat jor­nada rere jor­nada que són un equip com­pacte i potent en totes les seves línies. T'agra­darà més o menys el seu joc, però a hores d'ara és el rival més perillós que té el Barça en la lluita pel títol. El par­tit al Cal­derón, just d'aquí a una set­mana, s'albira deci­siu. Si gua­nyen els blau­grana dona­ran un cop d'auto­ri­tat –defi­ni­tiu no, evi­dent­ment– i el seu crèdit pujarà molts punts. Per con­tra, si el ven­ce­dor és l'Atlético, la seva moral s'enfi­larà pels núvols i es con­ver­tirà en un con­junt encara més temi­ble.

L'equi­li­bri dels colc­ho­ne­ros comença a la por­te­ria, amb Cour­tois. El belga, de només 21 anys, és tota una garan­tia de segu­re­tat, i tot i la seva joven­tut, ja acu­mula força experiència. El Barça el segueix de prop i no es des­carta que pugui ser el subs­ti­tut de Víctor Valdés, sem­pre que el Chel­sea, que en té els drets, s'hi posi bé i vul­gui nego­ciar. La línia defen­siva és una de les millors, per no dir la millor, de la lliga espa­nyola. Els late­rals, Juan­fran i Filipe Luís, són molt ver­ti­cals i es con­ver­tei­xen en una opció més a l'hora d'ata­car per les ban­des. Per la seva banda, els cen­trals, Miranda i Godín, són seguríssims i van molt bé de cap, un recurs que l'Atlético apro­fita d'allò més bé –només cal recor­dar l'històric gol que va mar­car Miranda en l'última final de copa del Rei, al Ber­nabéu, con­tra el Madrid.

Al mig del camp hi ha un per­fecte equi­li­bri. Gabi i Tiago hi apor­ten la pressió, la força i el coratge, men­tre que Arda Turan i Koke repre­sen­ten la cre­a­ti­vi­tat i el bon joc. Pre­ci­sa­ment, Koke és un dels nous talents del fut­bol espa­nyol i alguns ja el veuen com el subs­ti­tut de Xavi al Camp Nou. Altres equips euro­peus, com el Bayern i el Manc­hes­ter Uni­ted, també estan molt interes­sats en el seu fit­xatge.

I de la davan­tera, què es pot dir que ja no s'hagi expli­cat? Villa sem­bla haver recu­pe­rat l'olfacte de gol, men­tre que Diego Costa no deixa de sor­pren­dre dia rere dia. El bra­si­ler ha fet eclosió defi­ni­ti­va­ment després de la marxa de Fal­cao i ja ha fet 19 gols en 17 par­tits. Una autèntica bes­ti­a­li­tat. Farà bé el Barça de lli­gar-lo molt de prop al Cal­derón, perquè Diego Costa és capaç de treure petroli de qual­se­vol jugada, per més aïllada que sigui.

A la ban­queta, Sime­one també té molts recur­sos, sobre­tot ofen­sius. El juga­dor número 12 és Raúl García, exju­ga­dor de l'Osa­suna, que aquesta tem­po­rada ha recu­pe­rat el seu màxim nivell i que està en estat de gràcia de cara a gol. L'altra alter­na­tiva per a la davan­tera és Adrián, que no és el mateix d'altres anys però que, de mica en mica, va aga­fant con­fiança. Per con­tra, un dels nous fit­xat­ges, Leo Bap­tistão, no ha aca­bat de reei­xir. També cal des­ta­car algu­nes joves pro­me­ses, com Oli­ver Tor­res.

Però la gran estre­lla i el veri­ta­ble artífex d'aquest Atlético és El Cholo Sime­one. Ha acon­se­guit tras­lla­dar als seus juga­dors aque­lla ener­gia que ell sem­pre tras­pu­ava al ter­reny de joc i que el va con­ver­tir en un ídol al Man­za­na­res.

El gran han­di­cap que es poden tro­bar els colc­ho­ne­ros és que no tenen una plan­ti­lla tan com­pen­sada i llarga com el Barça i el Madrid, i quan arribi l'hora de la veri­tat, ja sigui en la lliga o en la Cham­pi­ons Lea­gue, veu­rem si són capaços d'aguan­tar el ritme infer­nal d'aquest pri­mer tram de la tem­po­rada.