Sí-sí a la selecció
Fa temps que va quedar clar que la selecció catalana viu condemnada a la clandestinitat. Que les seves simbòliques aparicions en públic un cop a l'any són únicament possibles gràcies al compromís dels seus jugadors i, per descomptat, a les deixalles d'un calendari draconià per als futbolistes, abusiu per als clubs i protector per a les seleccions amb bandera a l'ONU o amb permís especial. Que per més que haguem posat cent mil seguidors a les grades o equips d'alt nivell al camp, palesant la voluntat i la capacitat catalanes de competir esportivament al món, els lobbies dirigents són molt més submisos a la política d'estat que a l'esperit fundador d'esports, competicions i federacions. Però no tenir, encara, el poder per canviar aquesta situació no vol dir renunciar a l'existència, a la presència, ni a l'expressió d'aquesta voluntat. Cada partit és un granet de sorra. Cada participació internacional de les seleccions d'hoquei sobre patins, de futbol sala i de qualsevol dels setze esports en què Catalunya pot competir oficialment és un granet de sorra. Cada esportista català que manifesta el seu compromís esportiu amb el seu país és un granet de sorra. La senyera que el Barça passeja per tot el món també ho és. Com ho són cadascun dels passos, petits i grans, que ens han portat a convertir aquest 2014 en l'any de l'emancipació nacional de tot el país, de la seva economia, de la seva educació, del seu estat del benestar, de la seva justícia, de la seva cultura i també del seu esport.
Fa temps que va quedar clar que les seleccions catalanes no disposen d'una via esportiva per existir amb normalitat. L'única via és la política. I aquesta, ja està marcada amb la convocatòria del referèndum d'autodeterminació previst per al 9-N. I allà, només el sí-sí garantirà a l'esport català abandonar la servitud espanyola.