Ara sí, ara no. Dec compartir amb moltes altres persones que s'han endinsat en el món de les curses populars, de l'atletisme amateur, els dubtes sobre si aventurar-me amb una marató. És l'horitzó. El límit entre la valentia i la insensatesa; l'ambició i la imprudència; la il·lusió i la bogeria. Hi ha dies que acabes d'anar a córrer amb tanta moral que te n'aniries directament a inscriure-t'hi, i això que potser no has fet ni deu quilòmetres. Altres vegades, et sents incapaç d'acabar aquella volta curta amb què t'havies estrenat en aquest món, i ho engegaries tot a rodar. Són les cames, i és el cap. Estats, sensacions i mentalitats que formen part de l'esport i que, afortunadament, no pertanyen en exclusiva als que hi competeixen de manera més o menys professional.

Parlem molt dels esports majoritaris i lamentem sovint la poca afluència d'espectadors que hi ha als recintes. En futbol, a primera hi ha camps mig buits, i si baixem més avall la perspectiva empitjora molt, amb excepcions comptades. En bàsquet, si fa no fa el mateix. L'esport no enganxa? O potser és que els hàbits han anat canviant i cada vegada més gent prefereix seleccionar allò que dedica periòdicament a viure com a espectador –no fa tants anys que podem veure el Barça sempre que juga, ja sigui des de casa o anant al bar– i reservar-se un altre espai per viure'l com a protagonista? Que hi hagi camps de segona A, segona B o tercera buits no vol dir que l'esport no continuï movent Catalunya, com deia aquell lema. Vas a Llagostera per Sant Esteve, i hi ha un miler de persones disposades a córrer la cursa popular, de cinc o deu quilòmetres. I això que a un quart d'hora de distància, n'hi ha una altra de més renom com la Riudellotenca. Agafes qualsevol cap de setmana de l'any, i està ple de curses populars arreu del territori. Sovint passa que un mateix diumenge pots triar entre dues curses de la mateixa comarca i tot. I per petit que sigui el poble, la majoria estan ben organitzades, amb atenció impecable cap als corredors i recorreguts agradables. I és esport. No hi ha àrbitre, no formen part de cap lliga (almenys la majoria) i aparentment no hi ha rival a batre. O sí. Perquè, cadascú al seu nivell, és fàcil detectar-hi afany de superació. Hi ha gent molt ben preparada, amb ganes de millorar constantment, de ser competitiu encara que no sigui contra ningú, sinó amb si mateix. Amb seriositat, ambició i aquella adrenalina necessària just abans de començar. Molts hem jugat partits de futbol regional en una forma física força inferior a la d'ara.

Ara sí. Ja puc dir que sóc un dels gairebé 12.000 inscrits que la web de la marató de Barcelona comptava ahir a la tarda. Acabo de fer el pas. Tinc més de dos mesos de coll per mirar d'arribar-hi amb unes condicions mínimes per aspirar a acabar-la. O per prendre consciència de la insensatesa que he comès. Ja ho veurem.