No és espoli, és solidaritat. És així com el govern espanyol justifica el dèficit fiscal de Catalunya sense tenir en compte que la solidaritat és un valor èticament lloable sempre que sigui voluntari. Imagineu que Televisió de Catalunya enviés uns inspectors armats a casa nostra perquè col·laboréssim amb la meitat o més dels nostres ingressos en la marató de cada any. Segur que la “solidaritat” dels catalans batria llavors tots els rècords imaginables, però segur també que hauríem de parlar d'una altra cosa, potser de robatori?

El 2014, si parlem d'esports, la nostra solidaritat serà digna de premi Nobel. Podríem fer-ne un sindicat i tot, com els nostres amics polonesos. Tenim un mundial de futbol a l'estiu i els nostres millors jugadors, obligats no només pel seny i el seu futur professional, sinó també per la llei espanyola de l'esport, aniran com xaiets cap a la roja a veure si poden tocar cuixa a Maracaná. Quines possibilitats tindria el republicà Del Bosque sense Valdés, Piqué, Alba, Busquets, Xavi i Cesc de plantar cara a les grans potències del món? A Espanya i hi haurà un mundial de bàsquet. Les possibilitats de fer un paper reeixit passen per Sant Boi, la vila de Rafael Casanova. Quina ironia, perquè d'allà són els germans Gasol. I sense els Gasol l'equip espanyol de bàsquet es fa petit, petit. Amb tot, la confiança de la federació espanyola és com la de Rajoy i Montoro en l'economia, i ja perfilen en l'horitzó una semifinal al Palau Sant Jordi amb Espanya just l'Onze de Setembre amb l'objectiu d'omplir el temple barceloní amb les “seves” banderes i els seus càntics just el dia que farà 300 anys de la caiguda de Barcelona a mans dels Borbons.

Només de començar aquest 2014 tindrem un campionat d'Europa d'handbol. Som tan solidaris que gairebé la meitat de l'equip està format per jugadors catalans. I a l'estiu, com en els anys parells, també hi haurà els campionats d'Europa de natació, una ocasió única, sense australians ni nord-americans ni xinesos que facin nosa, perquè la federació espanyola torni a treure pit amb un grapat de medalles que de fet ja sabem d'on arribaran, començant per Mireia Belmonte i acabant per les noies de la sincronitzada.

També a l'estiu, per “celebrar” els deu anys del títol mundial que la selecció de Catalunya va guanyar a Macau, la Federació Espanyola de Patinatge organitzarà el campionat d'Europa a Alcobendas i reclutarà nou o deu catalans perquè li facin la feina bruta: espanyolitzar un esport que al país veí és un esport minoritari dins els minoritaris.

Així, mentre el govern espanyol treballarà sense descans –almenys Mariano Rajoy “treballarà” en alguna cosa– contra la consulta, els estaments esportius controlats per José Ignacio Wert i companyia faran la seva feina bruta: intentar desesperadament que l'esport actuï com a plataforma política contra la nostra voluntat de decidir o d'autodeterminar-nos, i ho farà amb la col·laboració necessària de sectors polítics, econòmics i mediàtics de Catalunya. Sempre ho han fet, em direu. I és cert. Però una cosa és una sacsejada de 2,5 en l'escalada de Richter i una altra de ben diferent és un terratrèmol de magnitud 9.