Solidaritat

No és espoli, és soli­da­ri­tat. És així com el govern espa­nyol jus­ti­fica el dèficit fis­cal de Cata­lu­nya sense tenir en compte que la soli­da­ri­tat és un valor ètica­ment llo­a­ble sem­pre que sigui volun­tari. Ima­gi­neu que Tele­visió de Cata­lu­nya enviés uns ins­pec­tors armats a casa nos­tra perquè col·laboréssim amb la mei­tat o més dels nos­tres ingres­sos en la marató de cada any. Segur que la “soli­da­ri­tat” dels cata­lans batria lla­vors tots els rècords ima­gi­na­bles, però segur també que hauríem de par­lar d'una altra cosa, pot­ser de roba­tori?

El 2014, si par­lem d'esports, la nos­tra soli­da­ri­tat serà digna de premi Nobel. Podríem fer-ne un sin­di­cat i tot, com els nos­tres amics polo­ne­sos. Tenim un mun­dial de fut­bol a l'estiu i els nos­tres millors juga­dors, obli­gats no només pel seny i el seu futur pro­fes­si­o­nal, sinó també per la llei espa­nyola de l'esport, ani­ran com xaiets cap a la roja a veure si poden tocar cuixa a Mara­caná. Qui­nes pos­si­bi­li­tats tin­dria el repu­blicà Del Bos­que sense Valdés, Piqué, Alba, Bus­quets, Xavi i Cesc de plan­tar cara a les grans potències del món? A Espa­nya i hi haurà un mun­dial de bàsquet. Les pos­si­bi­li­tats de fer un paper reei­xit pas­sen per Sant Boi, la vila de Rafael Casa­nova. Quina iro­nia, perquè d'allà són els ger­mans Gasol. I sense els Gasol l'equip espa­nyol de bàsquet es fa petit, petit. Amb tot, la con­fiança de la fede­ració espa­nyola és com la de Rajoy i Mon­toro en l'eco­no­mia, i ja per­fi­len en l'horitzó una semi­fi­nal al Palau Sant Jordi amb Espa­nya just l'Onze de Setem­bre amb l'objec­tiu d'omplir el tem­ple bar­ce­loní amb les “seves” ban­de­res i els seus càntics just el dia que farà 300 anys de la cai­guda de Bar­ce­lona a mans dels Bor­bons.

Només de començar aquest 2014 tin­drem un cam­pi­o­nat d'Europa d'hand­bol. Som tan soli­da­ris que gai­rebé la mei­tat de l'equip està for­mat per juga­dors cata­lans. I a l'estiu, com en els anys parells, també hi haurà els cam­pi­o­nats d'Europa de natació, una ocasió única, sense aus­tra­li­ans ni nord-ame­ri­cans ni xine­sos que facin nosa, perquè la fede­ració espa­nyola torni a treure pit amb un gra­pat de meda­lles que de fet ja sabem d'on arri­ba­ran, començant per Mireia Bel­monte i aca­bant per les noies de la sin­cro­nit­zada.

També a l'estiu, per “cele­brar” els deu anys del títol mun­dial que la selecció de Cata­lu­nya va gua­nyar a Macau, la Fede­ració Espa­nyola de Pati­natge orga­nit­zarà el cam­pi­o­nat d'Europa a Alco­ben­das i reclu­tarà nou o deu cata­lans perquè li facin la feina bruta: espa­nyo­lit­zar un esport que al país veí és un esport mino­ri­tari dins els mino­ri­ta­ris.

Així, men­tre el govern espa­nyol tre­ba­llarà sense des­cans –almenys Mari­ano Rajoy “tre­ba­llarà” en alguna cosa– con­tra la con­sulta, els esta­ments espor­tius con­tro­lats per José Igna­cio Wert i com­pa­nyia faran la seva feina bruta: inten­tar des­es­pe­ra­da­ment que l'esport actuï com a pla­ta­forma política con­tra la nos­tra volun­tat de deci­dir o d'auto­de­ter­mi­nar-nos, i ho farà amb la col·labo­ració necessària de sec­tors polítics, econòmics i mediàtics de Cata­lu­nya. Sem­pre ho han fet, em direu. I és cert. Però una cosa és una sac­se­jada de 2,5 en l'esca­lada de Rich­ter i una altra de ben dife­rent és un ter­ratrèmol de mag­ni­tud 9.