Aquest és el desig. Ara que ens estem a punt de fer grans és el moment per a tots de posar les bases del següent escenari. L'any 2014, el del tricentenari de la derrota, ha de ser el primer del de la victòria. Si hi ha referèndum, perfecte. I, si no, també. El temps de la pedagogia espanyola fa temps que s'ha acabat i, per tant, cada pas ha d'anar dirigit a avançar de veritat cap a l'estat propi. Prou justificacions. Soroll per convèncer els catalans que tenen dubtes i silenci per construir les estructures d'estat necessàries. La resta ja no importa. Mirar endavant i caminar. I que això serveixi com a motor de la nova Catalunya sense pors, la que ha de ser capaç d'obrir-se camí sense excusar-se ni demanar perdó per tot. Amb decisió, amb valentia, amb sentit comú.

L'estat propi tindrà en l'esport un dels seus principals aparadors. Per història, per tradició i per coneixements, el nostre país és des de fa temps capdavanter mundial en l'esport individual i col·lectiu. Els nostres representants en sortiran molt beneficiats, ja que més del doble dels que ara estan participant trauran el cap en les competicions mundials. Guanyaran? I perdran! El que és segur és que repartiran emocions a qui ara no les sent i, deixeu-m'ho dir, s'acabaran per fi les vergonyes com la del partit entre les seleccions de Catalunya i Cap Verd del 30 de desembre que tant taquen el procés. Els dirigents del futbol, que només entenen de diners, van muntar un partit amb la selecció més barata que assegurés segons les bases establertes els euros de la televisió i algun gran patrocinador. La resta de condicionants no importaven. Respecte als resultats, també els econòmics, no cal aprofundir. Tocava fer costat als esportistes, però ni això va sortir bé... En fi, girem full. Esperem (i ja sé que és molt demanar) que ara es posin al servei del país i, a través d'aquesta meravellosa plataforma de la pilota liderin –no acompanyin pujats al carro, com és habitual– aquesta etapa tan important de la història. Calen cavalls, no burros.

I estirant com la resta, el FC Barcelona. Esperem d'una vegada el Sandro Rosell que permet que la Via Catalana passi pel Camp Nou i que l'equip es vesteixi amb la senyera, i no el que va a demanar perdó a Extremadura i el que no suma l'entitat que presideix a les que donen suport incondicional a la independència. Esperem que el Barça, com sempre ha fet, es posi al capdavant de qualsevol procés democràtic sorgit des del poble i l'ajudi a aconseguir l'èxit final. Es tracta, un cop més, d'ànima, allò que aquesta junta tantes vegades ha demostrat que no sap què és. Ara toca estar al costat del país. El FC Barcelona, com a element aglutinador de la societat catalana, és molt important per al procés. Així doncs, ningú en el món de l'esport, ni els clubs, ni els aficionats ni els esportistes, ningú, pot tenir una excusa per no lluitar per millorar l'estatus actual. El que tenim ja ho hem viscut. Ja sabem de què va. És un model esgotat. El que ha de venir és incert, però il·lusionant. És el futur. És indiscutible. Agafem-nos fort i disfrutem-ho... però ben actius!

Som el 2014 i no volem excuses, perquè tenim molta pressa. Comencem el compte enrere...