De les lletanies a la procedència
de Gerardo Martino contra l'Elx
és la que més m'ha agradat de la temporada
En acabar de veure el Barcelona-Elx, jugat de manera tan clara i àgil amb una continuïtat d'esforç modèlica, sense deixar iniciativa al contrari i fent només passades cap enrere quan era imprescindible, un advocaria per la vella dita que quan una cosa va bé, no la toquis. I voldríem el mateix equip amb els cracs absents (Messi, Neymar,Busquets Alves i Mascherano) embolicats en cel·lofana esperant torn a la banqueta per si calgués que sortissin a rellevar algú en la segona part. És cert que l'Atlético no és l'Elx, però començant per la seguretat de Valdés, per dos laterals pletòrics i una parella de centrals jove, plena d'energia, com Bartra i Piqué, amb un Song que és una maquineta de passar bé, al primer toc, sense complicacions retorçades, tres llançadors de primera i dues puntes veloces i definidores ens adonem que hi ha un equip complet, que depèn de tots i de ningú. L'alineació que més m'ha agradat de la temporada i que és possible, com ho demostra el fet que la selecció espanyola de futbol va guanyar un mundial sense supercracs. Poques possibilitats hi ha que s'acompleixi la proposta de repetir equip quan Martino, veient que Alexis llançava una falta va comentar amb ironia que potser seria la darrera que xutaria aquesta temporada, ja que amb Messi i Neymar ja no en tindria l'oportunitat... No solament Martino dóna pistes quan aparentment parla sense segones intencions. També va sorprendre Valdés quan en ser preguntat per si algú l'insistia perquè es quedés, va respondre que al vestidor sí, però que ningú més del club ho feia. Sembla que sigui el Barça qui no hagi fet prou per retenir-lo i que aquelles declaracions contundents que va fer dient que se n'aniria fora per començar una segona etapa en la seva carrera eren de despit per la poca valoració de la direcció esportiva contradient els seus companys, que parlen d'ell com el “millor porter del món”. Això ens du, per analogia, a la reiteració dels mitjans quan es refereixen a Messi, ja que afegeixen sempre “el millor jugador del món”, com si calgués remarcar-ho per creure-s'ho. Ara que tenim un bisbe de Roma futboler, potser fora avinent recordar que, si es fa cas de l'Evangeli, Jesús diu si fa o no fa que resant el parenostre ja n'hi ha prou i, per tant, que tanta lletania que l'acompanya no cal i que sembla més una herència del monaquisme precristià que no pas una eina útil per a la vida de cada dia. Tot i no oblidant que les vespres, els rèquiems, les misses, i els stabat mater han inspirat els grans compositors a fer unes obres sublims.
Un altre motiu de fonda satisfacció, que diria si fos rei, va ser el partit de l'Osasuna contra el Madrid. Veure com Marc Bertran pujava, centrava i l'Oriol Riera la clavava, amb un Damià eficaç i amatent al darrere, és impagable. Amb la selecció catalana, el de Vic va confirmar que era el davanter alt i fort, amb bona tècnica i fàcil rematada de cap, que potser li fa falta al Barça com a alternativa de tant en tant. Vam veure un altre Oriol, el Rosell de Puig-reig, que està fent amb bon èxit les Amèriques i també que hi mancava un tercer Oriol, el Romeu d'Ulldecona, que està brodant els darrers partits amb el València. Molt ben dirigits per Gerard López, en l'estil que hem comentat abans, va donar un cop de mà a l'entrenador de l'Espanyol perquè s'adonés que el veterà Capdevila també li pot ser útil com a central esquerre.
Es curiós veure que en la lliga la comunitat que aporta més jugadors és la catalana, amb 51; li segueix Madrid, amb 33; el País Basc, amb 32; Andalusia, amb 30; el País Valencià, amb 26, i Galícia, amb 22. I dels països estrangers el líder, sorprenentment, és França, amb 30 jugadors. Després vénen l'Argentina, amb 25; el Brasil, amb 20, i Portugal, amb 18.