Països Catalans

Aquest és un terme, no ens enga­nyem, en perill d'extinció perquè no només vol ser liqui­dat pels polítics i l'elit cul­tu­ral espa­nyola, la de la península i fins i tot la de més enllà, sinó que es com­bat amb força i per­sistència per sec­tors pode­ro­sos (i cor­rup­tes) dins mateix del País Valencià i les Illes. Fa tot just un mes, el PP balear va apro­var, ras i curt, que “els Països cata­lans no exis­tei­xen”. I es va que­dar tan ample. Com si Jaume I hagués arri­bat a Mallorca des de Mongòlia al cos­tat de Gen­guis Khan. L'any pas­sat, el PP de València va pro­hi­bir ano­me­nar el País Valencià com a País Valencià, una idea que va dei­xar fins i tot els soci­a­lis­tes, també con­tra­ris a la uni­tat cul­tu­ral amb Cata­lu­nya, com­ple­ta­ment des­col·locats perquè allà ells són el PSPV, Par­tit Soci­a­lista del País Valencià. El govern els va esbor­rar, com qui no vol la cosa, dues sigles de cop. No obli­dem tam­poc l'escàndol que sus­cita sovint que TV3 informi del temps fora de les fron­te­res regi­o­nals mar­ca­des per la geo­gra­fia ofi­cial. Es tem, suposo, que Tomàs Molina acabi lide­rant les tro­pes del nord cap a les Ter­res de l'Ebre per ocu­par, a l'estil de Mor­dor, totes les comar­ques de Cas­telló i con­fir­mar, d'aquesta manera, les ànsies impe­ri­a­lis­tes del prin­ci­pat. I, per aca­bar aquest fes­ti­val Monty Phy­ton, els espa­nyols s'han tret del bar­ret el famós Lapao de la Franja.

Des de Cata­lu­nya i, parlo per exem­ple de jo mateix, també es ten­deix a abo­car la noció de Països Cata­lans a un mer con­cepte his­to­ri­ogràfic, a unes parau­les que el vent s'endugué, a un so que res­sona cada vegada més lluny, com una per­cussió que s'apaga i s'apaga. Per nosal­tres la cata­la­ni­tat, cul­tu­ral­ment par­lant és clar, de Rafa Nadal –millor espor­tista del món el 2013 per L'Equipe– hau­ria d'estar fora de dubte. S'ha fet un fart, em direu, de fer apo­lo­gia de l'espa­nyo­lisme, però menys, fins i tot, que Pau Gasol. Hem deci­dit cir­cums­criure els grans tri­omfs de l'esport català a les fron­te­res de Cata­lu­nya i té la seva lògica perquè el nos­tre àmbit de difusió és aquest. Però ara, amb les xar­xes soci­als i inter­net, els arti­cles volen a la velo­ci­tat de la llum de Sal­ses a Guar­da­mar i de Fraga a Maó. Així, el cas­te­lloní Joan Bar­reda, que ha començat el Dakar a tot drap, merei­xia un tracte més relle­vant que el de qual­se­vol altre moto­rista forà perquè si ni tan sols nosal­tres ens cre­iem els Països Cata­lans (ens els cre­iem?) ja podem tan­car la bar­raca i tru­car Alberto Fabra i José Ramon Bauzà per feli­ci­tar-los per la victòria.

No us penséssiu pas que el debat no ha estat sem­pre sobre la taula. Ara bé, quan ima­gi­nem o teo­rit­zem sobre els grans equips que tin­dria Cata­lu­nya en els cam­pi­o­nats inter­na­ci­o­nals, mai tenim en compte els espor­tis­tes valen­ci­ans, mallor­quins o de la Cata­lu­nya Nord, un error que no come­ten els bas­cos, que ja en come­ten de més greus, d'altra banda.

Si Joan Fus­ter tenia raó quan va escriure “la nos­tra pàtria és la nos­tra llen­gua” la hipotètica inde­pendència de Cata­lu­nya no serà el final del camí. Depèn de cap a on vagi Cas­te­lla en les pro­pe­res dècades pot­ser el fede­ra­lisme de veri­tat, la ter­cera via final, serà la d'un estat fede­rat entre les tres comu­ni­tats autònomes que tots tenim al cap. La revolta dels mes­tres a les Illes n'és un pri­mer símptoma.