Aquest és un terme, no ens enganyem, en perill d'extinció perquè no només vol ser liquidat pels polítics i l'elit cultural espanyola, la de la península i fins i tot la de més enllà, sinó que es combat amb força i persistència per sectors poderosos (i corruptes) dins mateix del País Valencià i les Illes. Fa tot just un mes, el PP balear va aprovar, ras i curt, que “els Països catalans no existeixen”. I es va quedar tan ample. Com si Jaume I hagués arribat a Mallorca des de Mongòlia al costat de Genguis Khan. L'any passat, el PP de València va prohibir anomenar el País Valencià com a País Valencià, una idea que va deixar fins i tot els socialistes, també contraris a la unitat cultural amb Catalunya, completament descol·locats perquè allà ells són el PSPV, Partit Socialista del País Valencià. El govern els va esborrar, com qui no vol la cosa, dues sigles de cop. No oblidem tampoc l'escàndol que suscita sovint que TV3 informi del temps fora de les fronteres regionals marcades per la geografia oficial. Es tem, suposo, que Tomàs Molina acabi liderant les tropes del nord cap a les Terres de l'Ebre per ocupar, a l'estil de Mordor, totes les comarques de Castelló i confirmar, d'aquesta manera, les ànsies imperialistes del principat. I, per acabar aquest festival Monty Phyton, els espanyols s'han tret del barret el famós Lapao de la Franja.

Des de Catalunya i, parlo per exemple de jo mateix, també es tendeix a abocar la noció de Països Catalans a un mer concepte historiogràfic, a unes paraules que el vent s'endugué, a un so que ressona cada vegada més lluny, com una percussió que s'apaga i s'apaga. Per nosaltres la catalanitat, culturalment parlant és clar, de Rafa Nadal –millor esportista del món el 2013 per L'Equipe– hauria d'estar fora de dubte. S'ha fet un fart, em direu, de fer apologia de l'espanyolisme, però menys, fins i tot, que Pau Gasol. Hem decidit circumscriure els grans triomfs de l'esport català a les fronteres de Catalunya i té la seva lògica perquè el nostre àmbit de difusió és aquest. Però ara, amb les xarxes socials i internet, els articles volen a la velocitat de la llum de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Així, el castelloní Joan Barreda, que ha començat el Dakar a tot drap, mereixia un tracte més rellevant que el de qualsevol altre motorista forà perquè si ni tan sols nosaltres ens creiem els Països Catalans (ens els creiem?) ja podem tancar la barraca i trucar Alberto Fabra i José Ramon Bauzà per felicitar-los per la victòria.

No us penséssiu pas que el debat no ha estat sempre sobre la taula. Ara bé, quan imaginem o teoritzem sobre els grans equips que tindria Catalunya en els campionats internacionals, mai tenim en compte els esportistes valencians, mallorquins o de la Catalunya Nord, un error que no cometen els bascos, que ja en cometen de més greus, d'altra banda.

Si Joan Fuster tenia raó quan va escriure “la nostra pàtria és la nostra llengua” la hipotètica independència de Catalunya no serà el final del camí. Depèn de cap a on vagi Castella en les properes dècades potser el federalisme de veritat, la tercera via final, serà la d'un estat federat entre les tres comunitats autònomes que tots tenim al cap. La revolta dels mestres a les Illes n'és un primer símptoma.