La volea del davanter surt alta, tan lluny de l'objectiu de la porteria que la pilota acaba a la segona graderia. A l'espectador que recull la pilota després d'un parell de rebots li passa pel cap quedar-se-la per exhibir davant amics i parents la bimba amb què Alexis va fer el tercer gol contra l'Elx, però la il·lusió li dura el temps que triga un agent de seguretat a instar-lo a tornar-la al camp, on no l'esperen per reprendre el partit. Un segon després que el davanter l'enviés als núvols, l'aplegapilotes més proper n'havia donada una altra al porter i el partit havia continuat amb una pilota que, mig minut més tard, seria de nou substituïda en un fora de banda. Fa ja uns quants anys que el futbol professional va decidir fer front a les pèrdues de temps que es generaven cada cop que la pilota se n'anava a la graderia i va optar per un sistema rotatori que distribueix al voltant del rectangle de joc onze pilotes, per tal que el joc es pugui reprendre de seguida quan la que hi ha al camp surt fora. Excepció feta d'algun club que, quan li convé perdre temps, alenteix o fins i tot fa desaparèixer les pilotes de reposició, el canvi ha comportat l'agilitat que buscava, però ha desvirtuat una de les més arrelades tradicions del futbol. Abans, qui feia tres gols en un partit s'enduia la pilota amb què s'havia jugat i, per tant, amb què havia fet el hat-trick, però avui no sabem si la que se li lliura –la que hi ha al camp en el moment del xiulet final– ha entrat cap vegada a la porteria. És evident que el fet rellevant són els tres gols i no la pilota, però si es vol mantenir com a símbol, caldria que algú reparés en la conveniència que, en el moment de fer el tercer gol, el mateix jugador retirés aquella pilota, se la fes guardar a la banqueta i, així, es garantís que la que s'endurà és aquella amb què ha consumat el hat-trick, i no una qualsevol de les dotze del partit. I és que hi ha tradicions que, per mantenir-les, cal innovar-les.