Prou que ho repetien els avis a manera de consell: noi, hi ha dues maneres de fer les coses. Bé i malament. I prou. Per tant, intenta abonar-te al cantó encertat, que la feina ben feta mai causa destorb. Aplicat al matx d'ahir, Martino va prendre a la bestreta decisions en les quals destaca l'evident voluntat de fer-ho bé, malgrat que l'empat a zero final només li acabi demostrant, a ell i a tot el barcelonisme, que encara queda molta teca si l'equip vol aspirar als objectius màxims plantejats. Però hi ha maneres, i algunes, com la demostrada ahir pel tècnic, envia un missatge d'allò més positiu i optimista. Si et toca decidir l'onze per a un duel que ningú es vol perdre, no facis política i posa aquell que s'ho mereix i que es troba en millor forma, oblida't dels cognoms i així et guanyaràs el respecte del col·lectiu que dirigeixes. Just el que va aconseguir l'entrenador del Barça quan devia comunicar la tria del Manzanares als deixebles, enfortint la seva credibilitat amb honestedat i coherència. No hi era Neymar perquè no mereixia ser-hi, ni tampoc Messi, perquè li toca seguir el procés de recuperació per molt Messi que sigui. A més, l'interessat ja va acotar el cap en les declaracions després del matx contra el Getafe i no hi ha res més a dir ni matèria per polemitzar, que encara queden més jornades que llonganisses. L'entrada i el rendiment dels dos famosos en la segona meitat va acabar donant-li la raó. Messi és capaç de generar ocasions des del llit, però avui és un futbolista convalescent, i a Neymar encara li queden moltes sopes per menjar si pretén ser decisiu en partits tan emotius, igualats i complicats com el del Calderón. El resultat, al cap i a la fi, és favorable al Barça, perquè l'Atlético és un senyor equip, intens, treballadíssim, capaç de buscar-te les pessigolles de mil maneres. L'onze blaugrana es va prendre el temps necessari per desactivar la intensitat local, per negar espais a Diego Costa i, fins i tot, protagonisme a Mateu Lahoz, que fa sempre més por que una pedregada amb la seva peculiaríssima i de vegades inintel·ligible manera de xiular, però va faltar el triomf, perquè no està escrit enlloc que has de vèncer sistemàticament pel pes de l'escut i la samarreta. L'altre també juga.

Al cap i a la fi, el Barça va estovar una de les roques més dures del futbol europeu actual sense acabar de rematar la feinada. Perquè és una feinada, guanyar allà, contra un rival tan qualificat i mereixedor de totes les floretes que se li vulguin atorgar. Ara, acabada la primera volta, havent superat un escull prou pelut, queda un llarg camí fins a trobar l'estat de forma desitjable i exigible, però no hi ha marge per a la crítica. Senyal que s'estan fent bé les coses.