Tot igual. Res no ha canviat després del partit d'ahir al Calderón. No només pel resultat. La lliga continua dominada per dos equips que mantenen les seves credencials per guanyar-la a partir de dues concepcions absolutament contraposades; dos equips que acrediten números per acabar-la amb 100 punts en base a dues propostes futbolístiques que són als antípodes. Quedant mitja competició per endavant, amb marge de recuperació, era tan important o més el com que el què. Tan o més que els punts, era transcendent veure si el Barça mantenia la progressió de les últimes setmanes i, per l'altre costat, comprovar fins a quin punt l'Atlético és candidat ferm al títol.

El problema per als blaugrana és que tot va transcórrer segons el guió previst. Bé, tot, tot, no. Amb els entrenadors que han precedit Tata Martino era inimaginable una alineació amb Messi i Neymar a la banqueta, de sortida, en un partit amb el lideratge en joc. I, sobretot, era impensable que la decisió no provoqués un incendi dins i fora del vestidor. No només no l'ha provocat, sinó que pot haver actuat com a argument que cohesioni el grup. Darrere la decisió, certament valenta, de l'entrenador, hi ha una declarada voluntat de treballar perquè el màxim de jugadors de la plantilla arribin en la millor forma possible al tram decisiu de totes les competicions, amb atenció especial a la Champions. En la millor forma física i en la millor disposició anímica. El Tata procura que tots els jugadors se sentin importants i mullant-se com ho va fer ahir, els té al seu costat. Sempre, és clar, que Messi ho accepti, a la qual cosa ajuda força que aquest any hi hagi mundial.

Sobre la gespa no hi va haver sorpreses. Simeone ha canviat la fesomia de l'Atlético i, per extensió, la dels duels contra el Barça. Ja no són aquells partits exuberants, de joc i de gols, que normalment guanyaven els blaugrana. Els últims tres enfrontaments s'han resolt amb tres empats, amb només un gol marcat per cada equip, amb molta intensitat, molta brega i disciplina tàctica gairebé casernària. Són partits d'aquells que agraden als entrenadors, però els entrenadors no paguen entrada. El d'ahir també va agradar als seguidors de l'Atlético.

El Barça no va generar les ocasions de gol necessàries per guanyar, però, d'altra banda, va ser prou intel·ligent per no acabar caient en l'estratègia dels locals, que s'alimenten dels errors del contrari. Mai no es va precipitar i va saber guardar la posició defensiva quan estava atacant per avortar els intents de contracop de l'Atlético, la seva arma atacant més poderosa. Madurs, no es van desconcertar pel, una vegada més, nefast arbitratge de Mateo Lahoz. Era l'àrbitre preferit de Mourinho i a Simeone també li agrada força. No és estrany, després de la seva actuació al Calderón. També es va ajustar al guió i els que el van designar ja ho sabien.