Per a la immensa majoria d'equips de futbol del món quedar-se igual, quan les condicions són òptimes, representa un èxit. Per a alguns, simplement, perquè quedar-se igual suposa mantenir una determinada categoria i per a d'altres perquè, tot i no patir pel descens, tenen com a objectiu continuar de manera inalterada entre un selecte grup d'equips de l'elit futbolística. Són molt pocs aquells als quals, estant dalt de tot, no els serveix simplement continuar-hi sent. I un d'aquests és el Barça. Per això, després del partit al Vicente Calderón, l'empat –que no és poca cosa– i el manteniment del lideratge amb el guardó honorífic de campió d'hivern –Déu n'hi do– resulten insuficients, des del meu parer.

Faig, doncs, una valoració negativa del partit contra l'Atlético de Madrid? No, ni de bon tros. Però si alguna cosa no pot perdre el Barça de vista és que el seu principal objectiu ha de ser lluitar per l'hegemonia del futbol mundial. Quasi res! I això, si bé és cert que, com diu el tòpic, s'aconsegueix partit a partit i encara és d'hora per saber si Tata Martino podrà conduir els blaugrana fins a aquest punt, també és clar que partits com el de dissabte suposen els pilars de tan colossal objectiu. No passa res, absolutament res. Tot ha quedat igual, com deia ahir la portada d'aquest diari. Certesa absoluta des del punt de vista de l'aritmètica. I jo afegiria que si el Barça hagués perdut, els tres punts de diferència ni de bon tros el farien abdicar de les aspiracions al títol de lliga. I si hagués guanyat tampoc es podria donar la temporada per encarrilada. Però hi ha una diferència. S'ha perdut la primera possibilitat de l'etapa Martino de demostrar que en els partits fonamentals el Barça és superior. I ara en vindran unes quantes més, especialment en la Champions, començant per l'enfrontament contra el City.

És evident que mig centenar de punts al final de la primera volta parlen de la grandesa dels resultats d'aquest Barça, i per tant el fet que no sigui líder en solitari diu molt més de la gegantina tasca realitzada per Simeone amb els colchoneros que no pas de mancances en els de Tata. De fet, ja els avanço que per guanyar aquesta lliga s'hauran de repetir, sinó millorar, els resultats de la primera volta, i això voldrà dir que el Barça aspira a esfondrar el gran rècord dels cent punts de la temporada passada. Si bé llavors es va acabar la primera volta amb cinc punts més –increïble Tito!–, cal pensar que la segona d'enguany serà molt menys accidentada sense l'afectació d'un tràngol com el de la malaurada recaiguda de Vilanova.

Aquesta és la meva visió de l'escenari general, però afegiré algun apunt sobre el partit. La meva exigència que calia una victòria no m'impedeix saber que aquest era un partit dur i difícil. Crec que Tata va fer un bon plantejament tàctic amb la sortida de Cesc, Pedro i Alexis d'inici. I amb l'entrada de Messi en la segona part –que buscava un efecte desequilibrador que no va reeixir– també veig encertat el canvi d'Iniesta, amb cop o sense, per ressituar Cesc de fals 9 a interior. Crec que amb Messi al camp, l'anarquia que representa el d'Arenys en aquesta posició és molt positiva. Tata no va aconseguir el resultat que buscava, però sí el resultat futbolístic que perseguia.

Piqué i Mascherano van treballar de valent per aturar Costa i companyia. Em van semblar no només esforçats, sinó amb una concentració digna d'elogi, contra un rival tan exigent com l'Atlético, i també amb gran intel·ligència. Per mi van ser la clau del partit, ben escortats pels laterals, tot i que vaig trobar una mica apagat Alves, que va estar correctíssim en defensa, en la seva aportació per la banda, a diferència de la tasca molt més dual que va fer Alba. Però en l'essencial vaig trobar la tàctica i les actuacions individuals correctes. En canvi, en conjunt, l'equip no va saber generar el joc necessari per neutralitzar la pressió asfixiant que els de Simeone van saber imprimir. Això és, en un equip que aspira a ser el número u, falta de creativitat per marcar la diferència i permetre trencar el partit. No dic que no es pugui aconseguir perquè l'equip va a més en cada partit. Però aquesta creativitat que cal generar amb la combinació de pressió, velocitat en el moviment de la pilota i precisió seran clau en un futur pròxim. Tenir-la o no, és fonamental per amplificar les immenses virtuts de jugadors com Messi, Neymar, Cesc o Xavi i Iniesta, entre d'altres. En tot cas, més enllà de l'empat de dissabte, el que sí que ha consolidat el Barça de Martino és la fiabilitat en l'equip, la qual cosa hauria de merèixer tota la confiança per part del barcelonisme.