Els culers vam tenir dimecres passat una doble alegria. D'una banda, el retorn a la gespa d'un Leo Messi pletòric de forma, instint i fam. Això ens dóna confiança de cara al futur i ens alegra els partits. L'empat amb un equip tan complicat com l'Atlético de Madrid fa que l'objectiu de la lliga sigui cada vegada més una possibilitat real. El Real Madrid sembla destinat a un paper de comparsa si Martino segueix fent la seva feina i els jugadors continuen motivats i sense perdre el seu increïble afany de lluita i superació.

L'altra alegria és més gran: l'aparició de Tito Vilanova en una de les llotges del Camp Nou. Tito és d'aquelles persones discretes, responsables i intel·ligents que, a mesura que les vas descobrint, et van impressionant més profundament. Un prototip de personatge molt propi de la nostra terra. Més enllà de la seva malaltia, que ens fa ser més solidaris amb ell i sentir-nos-hi més pròxims, Tito s'ha guanyat l'estima del món culer per ser tal com és com a persona i perquè, com a entrenador, ha estat un tècnic amb personalitat que, malgrat totes les seves dificultats, ha conduït l'equip a bon port, com ho demostra el fet d'haver estat l'entrenador que més punts ha aconseguit en una lliga. Les alegries i joies d'avui formen part del seu llegat i sense ell no serien possibles. Cadascun amb la seva rellevància, el Barça ha sabut trobar el tècnic adequat. Des de Frank Rijkaard i fins a Tito, tot i les circumstàncies, cadascun ha deixat una forta petjada i “no ha perdut en cap de les comparacions”.

Darrere Tito hi ha un sentiment d'estimació total vers ell, home senzill i honest, persona del club i del país. El Barça l'ha encertat amb Tata, però no oblidem que també ha de seguir formant tècnics del planter del club; entre ells, l'exemple de Tito sempre ha de brillar amb llum pròpia.