Acabem l'any fent llistes de balanç: els millors llibres, les millors pel·lícules, els millors anuncis, les millors fotos... I així fins a l'infinit. Comencem l'any fent llistes d'objectius, de fites i somnis. Una manera com una altra de fer teràpia, d'empènyer la roda que ens faci pensar que alguna cosa canviem. La teràpia ja se sap que una mica, poc o molt, sempre quedarà a mig camí, ranquejant, que la llista, des del moment que s'ha fet, no quedarà mai plena. Si això passa a “la vida real”, a can Barça no vulguin ni saber-ho. Bé, prou que ho sabem. Col·lectivament, el culer és d'una basculació psicològica digna de dissecció: una renglera de trets psicòtics li farien deixar-se el sou al divan del psicoanalista. També és veritat que, de vegades, alguns dirigents no hi ajuden gaire. Però avui hem vingut a fer una mica de teràpia en positiu, per sortir millor, com el Barça del Tata va sortir reforçat del partit de l'Atleti. “Així doncs, si us plau, ara vostè m'anotarà en aquesta llibreta Moleskine tan bonica les coses positives que ha vist en el Barça aquest 2014. El que li vingui al cap, per absurd que ho trobi, deixi's anar, sigui vostè mateixa.”

Agafa aire i es veu obligada a fer un preàmbul. Al desembre, entre la feina i tot de coses, es va perdre alguns partits. Una mica havia perdut la gana, la gana de veure el Barça. “I ara què ha passat, què ha canviat? Continuï, si us plau.”

Ara ha passat que ha tornat Messi –així comença la llista–. Torna Messi i és capaç de capgirar-ho tot. D'encomanar màgia i trempera. De fer, amb un tres i no res, dos gols al Getafe, i de fer-nos tornar a somiar. Més enllà del que diguin demà a Zuric, això només ho pot fer el millor del món. Tenia raó el Tata quan deia que el seu retorn era com un resum del que és la seva carrera. Al camp de l'Atleti es va comprovar que li falta rodatge, cosa normalíssima d'altra banda, però, tot i així, en va tenir un parell de crac. Segueixo la llista per l'onze del Tata Martino al Calderón i les seves últimes alineacions: sembla que aplica una altra volta a l'equip i no li tremola la mà a l'hora de fer jugar a qui està millor. Si Pedro i Alexis estan millor, doncs juguen. (El psicoanalista culer observa, perplex, com ella ha deixat la llibreta Moleskine, i ara detalla de viva veu, embalada, la llista de coses bones que veu després del partit contra l'Atleti de Simeone). Un torrencial: al Calderón es va veure que l'equip torna a competir. I fort. I aguanta un partit rocós, potser no lluït però sí intens, i la defensa, per fi, entoma el repte. I comencem a veure que potser Montoya faria millor la feina al lateral dret. Hi ha alternativa, això és fantàstic. I entra Sergi Roberto, i les declaracions del Tata, no tant a la defensiva, capaç de gastar una ironia recomanable, també per a qui l'escolta. I la ironia del Cholo, més agradable quan parla que quan jugava. I que Villa, desagraït amb l'exequip, no fes cap gol. I que vingui el City. L'esperem.